Respira l'aire i omple els pulmons d'il.lusions.

Olora l'alegria, agarra't ben fort a la vida i obre els ulls a tots els colors del món.

Perdre la mirada més enllà dels núvols 

on s'amagaven els somnis,

on tot va començar 

i on tot va acabar,

adonar-te que res pot ser més màgic que recordar els instants oblidats.

Esclau  Inacavat. Miquel Àngel.
Galleria della Academia

Es van trobar les mirades, amb una força que només sentien ells. Va notar com els músculs s’endurien, si hagués volgut correr no haguès pogut fugir, es sentia atrapada. Inmòbil davant seu mantenia la mirada sobre el seu cos, mentre ell es desprenia sense pressa de tot aquella matèria que li sobrava.

Un enfront l’altre, només observant-se, ell  alliverant-se, ella cada cop més captiva dels súbtils moviments. No existia res més al seu voltant.

Quan va poder alliberar-se d’aquella mirada ja era massa tard, ell quiet i inmobil ja l’havia esclavitzat per sempre.

He vist El Bosco

Tráiler del documental "El Bosco, el jardín de los sueños"

https://www.youtube.com/watch?v=P0AHodcVwgY

Criden els silencis 

que s'escampen pels racons,

callen les paraules

que abans es feien ressò.

Es fon el sol rera turons de tristor,

llacs de sol·litud s'omplen amb llàgrimes robades al cel,

però en la foscor de la nit s'encèn un estel.

adéu iaio 09/10/1917- 16/02/2003

I si et preguntèssis quan va ser l’instant en el que et vaig perdre el respecte.

No ho faràs, per que ni tan sols ets conscient d’haver trencat aquella màgica complicitat que ens unia i possiblement ni jo et podria respondre. Potser quan la indiferència a la senzillesa proporció del ánima es va anar apoderant dels instants. Quan amb els silencis de les imatges intentava robar per uns segons l’atenció de les teves pupil·les. Quan amb filosòfics pensaments procurava atrapar  l’essència de la teva ànima.

Però de res servia la lluita enfront la barroca decoració i la teatralització exagerada dels discursos que t’enlluernaven en  les fosques ombres amb colors tant vius  que atreien fins i tot als més cecs.

I no se si fou així,  que poc a poc, contentint les emocions es va anar endurint el meu gest, darrera el qual s’amagava la ira per tots aquells moments que havia imaginat i que mai podrien ser esculpits.

I si et preguntèssis quan va ser l'instant en el que et vaig perdre el respecte, potser jo seria capaç de renèixer.

La inspiració.

He vist les cúbiques Roques de Picasso

Ansiedad, óleo sobre tela,
1894,Museo Munch, Oslo

Sólo dime que son tonterías si has sentido la mínima parte que lo que yo sentí. Solo entonces quizás podrás entender mi camino.

Si alguna vez estuviste en lo alto de una montaña, desde donde casi pudiste alcanzar a acariciar las nubes, cuando los sueños parecían hacerse realidad, donde las esperanzas e ilusiones revivían, desde dónde parecías invencible. Entonces quizá entiendas que la caída te rompa en mil pedazos.

Sólo dime que eran tonterías si has sentido como un nudo te quema  la garganta y te impide hablar, como el pecho no consigue retener el aire y soltarlo con facilidad. Sólo dime que eran tonterías si te pasó eso rodeada de gente y a pesar de eso dibujar una sonrisa y mantener la compostura, y al salir y cerrarse la puerta tras de ti sentir que las piernas sin fuerza y temblorosas  son incapaces de bajar las escaleras, agarrarte tan fuerte a la barandilla para no caer mientras el nudo sigue quemando la garganta  y el aire se resiste a llegar a los pulmones.  Llegar al coche y romper a llorar y no saber cómo llegaste a casa.

Sólo dime que son tonterías si cuando tenías tan claro lo que querías te encontraste con un acantilado y no fuiste de capaz de encontrar la manera de cruzarlo. Si en los  intentos  te caíste en el más fondo y oscuro lugar. Sólo dime que son tonterías si no podías dormir por las noches y durante el día deseabas no despertar jamás.  Si yaciste horas en el suelo frío llorando intentando olvidar.

Si cuando pediste ayuda se te cerraron las puertas , si con las actitudes de los demás  te sentiste que no valías nada, que no eras suficientemente buena para nada  y te culpabilizabas de todo,  pero a pesar de eso abriste tu corazón, intentaste explicar tus sentimientos y lo que recibiste fue silencio, entonces dime que son tonterías.

Y a pesar de toda la mierda que me rodeaba fui capaz de asumir que había un problema y que lo iba a resolver. Y no me digas que fueron tonterías porque no fue nada fácil porque seguí encontrando piedras en el camino, pero ya había dado el paso y a pesar de la incomprensión de mi alrededor  ya había empezado a caminar.  Y no me digas que eran tonterías porque tuve que tomar decisiones duras y a pesar del miedo sobreviví.

Y si a pesar de eso sigues empeñándote en decir que eran tonterías te diré que cuando creía que  ya veía la luz, la vida se encargó de recordarme que la única que gana la partida al tiempo es la muerte.

Porque no fueron tonterías lo que vivimos durante  cuatro jodidos meses, no… te lo aseguro… pero esto me  dio la perspectiva suficiente para ver con claridad que sobraba en mi camino. Y ahora si puedo decir que fui VALIENTE.

Sento el tac-tac de la màquina de cosir, aquella màquina antiga, negra amb uns dibuixos de color daurat.

Els seus ulls observen l’agulla que amb un ritme vertiginòs puja i baixa i es clava a la roba. Amb el peu que mou el pedal. De quan en quan para, arregla la roba, la posa un altre cop recta i continúa, tac- tac- tac-tac.

Rercordo les caixes plenes de bobines de  fils de colors, unes caixes de llauna de color blau amb uan mena de ninots amb aires de mascara africana, o al menys és com així els recordo desde la distància. Botons de mils formes i retalls de roba de tot tipus. Sempre amb les agulles entremans i el pànic que em feien i encara en fan quan m’emprovava alguna peça ,  i ella amb les agulles cap aquí cap allà, com si fossin part d’ella mateixa.

Encara espero sentir el tac-tac de la màquina quan entro a casa seua, però ja forma part del record. De quan en quan encara està amb les caixes d’agulles, endreçant els fils, els botons i  els retallets, queixant-se què algú li ha pres les agulles i com ha de cosir sense agulles?

7/06/2008

He vist la boira que envaeix la tranquilitat dels pensaments.
Ens confon i ens allunya del camí.