18 d’agost de 2016



I si et preguntèssis quan va ser l’instant en el que et vaig perdre el respecte.

No ho faràs, per que ni tan sols ets conscient d’haver trencat aquella màgica complicitat que ens unia i possiblement ni jo et podria respondre. Potser quan la indiferència a la senzillesa proporció del ánima es va anar apoderant dels instants. Quan amb els silencis de les imatges intentava robar per uns segons l’atenció de les teves pupil·les. Quan amb filosòfics pensaments procurava atrapar  l’essència de la teva ànima.

Però de res servia la lluita enfront la barroca decoració i la teatralització exagerada dels discursos que t’enlluernaven en  les fosques ombres amb colors tant vius  que atreien fins i tot als més cecs.

I no se si fou així,  que poc a poc, contentint les emocions es va anar endurint el meu gest, darrera el qual s’amagava la ira per tots aquells moments que havia imaginat i que mai podrien ser esculpits.

I si et preguntèssis quan va ser l'instant en el que et vaig perdre el respecte, potser jo seria capaç de renèixer.

La inspiració.