23 d’agost del 2016

Esclau  Inacavat. Miquel Àngel.
Galleria della Academia




Es van trobar les mirades, amb una força que només sentien ells. Va notar com els músculs s’endurien, si hagués volgut correr no haguès pogut fugir, es sentia atrapada. Inmòbil davant seu mantenia la mirada sobre el seu cos, mentre ell es desprenia sense pressa de tot aquella matèria que li sobrava.

Un enfront l’altre, només observant-se, ell  alliverant-se, ella cada cop més captiva dels súbtils moviments. No existia res més al seu voltant.

Quan va poder alliberar-se d’aquella mirada ja era massa tard, ell quiet i inmobil ja l’havia esclavitzat per sempre.

20 d’agost del 2016







Criden els silencis 
que s'escampen pels racons,
callen les paraules
que abans es feien ressò.

Es fon el sol rera turons de tristor,
llacs de sol·litud s'omplen amb llàgrimes robades al cel,
però en la foscor de la nit s'encèn un estel.

adéu iaio 09/10/1917- 16/02/2003

18 d’agost del 2016



I si et preguntèssis quan va ser l’instant en el que et vaig perdre el respecte.

No ho faràs, per que ni tan sols ets conscient d’haver trencat aquella màgica complicitat que ens unia i possiblement ni jo et podria respondre. Potser quan la indiferència a la senzillesa proporció del ánima es va anar apoderant dels instants. Quan amb els silencis de les imatges intentava robar per uns segons l’atenció de les teves pupil·les. Quan amb filosòfics pensaments procurava atrapar  l’essència de la teva ànima.

Però de res servia la lluita enfront la barroca decoració i la teatralització exagerada dels discursos que t’enlluernaven en  les fosques ombres amb colors tant vius  que atreien fins i tot als més cecs.

I no se si fou així,  que poc a poc, contentint les emocions es va anar endurint el meu gest, darrera el qual s’amagava la ira per tots aquells moments que havia imaginat i que mai podrien ser esculpits.

I si et preguntèssis quan va ser l'instant en el que et vaig perdre el respecte, potser jo seria capaç de renèixer.

La inspiració.