26 de març de 2016

Sento el tac-tac de la màquina de cosir, aquella màquina antiga, negra amb uns dibuixos de color daurat.
Els seus ulls observen l’agulla que amb un ritme vertiginòs puja i baixa i es clava a la roba. Amb el peu que mou el pedal. De quan en quan para, arregla la roba, la posa un altre cop recta i continúa, tac- tac- tac-tac.

Rercordo les caixes plenes de bobines de  fils de colors, unes caixes de llauna de color blau amb uan mena de ninots amb aires de mascara africana, o al menys és com així els recordo desde la distància. Botons de mils formes i retalls de roba de tot tipus. Sempre amb les agulles entremans i el pànic que em feien i encara en fan quan m’emprovava alguna peça ,  i ella amb les agulles cap aquí cap allà, com si fossin part d’ella mateixa.


Encara espero sentir el tac-tac de la màquina quan entro a casa seua, però ja forma part del record. De quan en quan encara està amb les caixes d’agulles, endreçant els fils, els botons i  els retallets, queixant-se què algú li ha pres les agulles i com ha de cosir sense agulles?

7/06/2008