He vist la metamorfosi de Dafne

Gianlorezo Bernini fou arquitecte, pintor però on més va destarcar fou en escultura.
Nascut a Nàpols desde petit va viure a Roma on el seu pare s’havia de fer càrrec de part de la construcció dels ornaments d’una capella a Santa Maria Maggiore per al Mausoleu del papa Pau V. Allí va ser on va començar la seva activitat, sota el mecenatge dels Borghese entre 1619 i 1622 s’ocupa d’una escultura individual i quatre grups: Eneas, Anquises i Ascani; El rapte de Proserpina, Neptú i Tritó i Apol·lo i Dafne.

En aquest últim grup l’autor italià representa en ella l’escena mitològica en la què Dafne, filla del riu Peneu es perseguida pel déu Apol·lo, boig d’amor per ella. La ninfa en el moment de la fugida fa una pregaria a Zeus per tal que l’alliberi i aquest escoltant la seva súplica la converteix en llorer.

L’escultura barroca és caracteritza per representar les passions, els sentiments, el moviment espontani. L’escultura de Bernini capta el precís instant en què Apol·lo toca Dafne i aquesta sofreix la metarmorfosi. És moviment en l’acte.

La Galleria Borghese ens va donar la benvinguda amb una cançó de Raphaella Carrá, i estupefactes ens vam mirar els tres, no sabiem si era un bon auguri o una invitació per sortir corrents. Tot i això estavem allí i no hauria permés estar a les portes i marxar només per que la Carrà sonés a la radio de la recepció de la Galleria.

Vam recórrer sales admirant altres obres de Bernini, el David (què ja en parlaré en un altra ocasió); El rapte de les Sabines, Paolina Bonaparte com Venus de Cánova i quadres fantàstics com Amor sacre, amor profà de Tizià... però, per mi, el millor moment va ser el què vam arribar a la sala d’Apol·lo i Dafne, una de les meves escultures preferides desde sempre.

Vaig poder veure com els dits dels peus es transformen amb arrels, la suau pell de ninfa es torna aspra escorça, els dits prims de les seves mans es van tornan fines rames i els cabells moguts per l’aire fulles...
La cara del déu una mescla entre satisfacció per haver conseguit atrapar la ninfa i al mateix temps sorprés per la trasformació d’aquesta.

Vaig observar que gairebé tots els vistants que entraven a la sala es situaven enfront de l’escultura (o al menys on ells creien que era la part frontal), un cop l’havien admirat es col·locaven a l’angle oposat i llavors marxaven sense més... Sempre he pensat que una escultura, en la mesura de lo posible, s’ha de veure donant-li tota la volta. Per això vaig voler més anar més enllà, i no només mirar-los la cara i vaig caminar molt lentament al seu voltant sense apartar la mirada intentant no perdre cap detall de la metamorfosi que estava succeïnt en aquell mateix moment...

Quan ja haviem recorregut totes les sales vaig poder escapar-me uns mintuts dels meus companys de viatge i vaig tornar a la sala. No hi havia ningú, només jo i l’escultura.
Vaig tenir la temptació d’emportar-me-la a casa, però no em cabia a la maleta així que em conformo amb mirar-la de quan en quan a les fotografies dels llibres.

Web de la Galleria Borghese: http://www.galleriaborghese.it/borghese/it/default.htm

Kandinsky

El color negre segons Kandinsky en el seu llibre "Sobre l' espiritualitat que hi ha en l'art"

"És com el silenci en el que entra el cos, després de la mort, quan la vida ha estat consumida fins a la fi. És exteriorment, el color més desprovist de ressonància. Per aquesta raó, tot altre color, fins i tot aquell que el seu so és el més débil, adquireix, quan és destaca sobre aquest fons negre una sonoritat més neta i una força augmentada"

He vist la inmaterialitat de la Torre Eiffel

Sens dubte la Torre Eiffel és el monument més característic de Paris. Trescents metres de ferro que havien de ser derruïts un temps després de la seva construcció continúen fascinant a milers de visitants.

Amb l’invenció del laminador universal que va permetre l’obtenció de grans vigues de ferro, l’utilització d’aquest material va obtenir un gran auge en l’arquitectura, fet que va comportar controversia entre els intel·lectuals de l’època, que no es posaven d’acord amb el fet que es considerèssin com art les obres d’ingenieria com per exemple els ponts.

Alguns cèlebres escriptors com Maupassant foren acèrrims detractors de la construcció de la singular torre; tot i això és diu què Maupassant dinava tots els dies al restaurant de la Torre, el motiu era que l’únic lloc de París des d’on no és veia l’horrorosa construcció era la mateixa Torre. D’altres artistes, però, la van admirar com Degás i Delaunay.

Tour Eiffel 1926 (Robert Delaunay)

Un cop ens vam plantar sota la Torre la vista se’m va enfilar cap amunt en busca del punt més alt.
En ple agost la cua per agafar l’ascensor fins a dalt de tot feia més por que l’altura de la mateixa torre.
Després d’una estona de mirar-nos la cua vaig convèncer a la meua companya de viatge d’emprendre el camí tal com ho havia fet Eiffel cent anys enrrera. Pujariem a peu.

Ens vam enfilar per una de les potes.
Poc a poc ens anavem enlairant sobre Paris, protegides per l’envoltori de quilos i quilos de ferro.
A mesura que pujavem, la matèria fèrrea anava desapareixent al nostre voltant, i una sensació de vertigen i desprotecció es va apoderar de nosaltres.
Vam estar una estona al mirador, la vista era impressionant, però va arribar el moment de desfer el camí i tornar a baixar.
Un altre cop la sensació d’escolar-te per qualsevol forat per petit que fos em va tornar atrapar. No gosava amollar el passamans de l’escala. La sensació de buit al anava despareixent a mesura que tornava a crèixer el ferro al nostre voltant.

Al arribar a terra vaig tonar a mirar amunt i em vaig preguntar , i encara em pregunto, com pot ser que tant i tant de ferro m’hagués produït la sensació d’estar enfilada en una una torre feta de fines agulles de cosir.
Això sí, si mai torno a París tornaré a pujar a peu, és una sensació increíble veure i sentir la inmaterialitat de la Torre Eiffel.