He vist la Font de Duchamp

El Dadaísme va aparèixer a la ciutat de Zurich al 1914, país neutral durant la Primera Guerra Mundial.
El moviment dadà va permetre una renovació dels mitjans d’expressió i va posar entredit l’activitat artística, la funció de l’art i el paper de l’artista en la societat.

Marcel Duchamp, Francis Picabia i altres artistes es van establir a Nova York fugint de la guerra. Nova York era una ciutat amb poca tradició cultural i aquests artistes es van unir en “La societat d’artistes Independents” amb la finalitat d’organitzar exposicicions en les que no s’exclouria a ningú ni es donarien premis.

Al 1917 es realitzava la primera exposició i Duchamp va enviar una obra signada sota el pseudònim de R.Mutt que portava per títol: “Font.”
El jurat no va admetre aquesta obra al·legant què era una provocació, la obra en si era un urinari posat de l’inrevés. Duchamp què també era membre del jurat va dimitir ja que les bases permetien la lliure participació amb el previ pagament de sis dolars; a més sostenia que “La Font del Sr. Mutt igual que una banyera, no és inmoral. És absurd. És un accessori que es veu diariament als aparadors dels fontaners” i també deia que el fet no no haver estat realitzada amb les propies mans del Sr. Mutt no tenia importància, el que realment importava era què ell l’havia escollit.

El què pretent Duchamp amb els seus “ready-mades”, què així s’anomenen aquests tipus d’obra, és descontextualitzar l’objecte i d’aquesta manera convertir-lo en objecte artístic només per la simple elecció de l’artista. Amb “La Font” Duchamp reivindica la bellesa de l’objecte industrial.

“La Font” va suposar una ruputura amb les normes establertes i és va obrir el camí cap al surrealisme.


Quan vaig ensenyar les fotografies algú va dir:
-T’has fet una foto al costat d’un urinari???
- Urinari??? On?? Jo només veig una Font…

He vist la inmaterialitat de la Torre Eiffel

Sens dubte la Torre Eiffel és el monument més característic de Paris. Trescents metres de ferro que havien de ser derruïts un temps després de la seva construcció continúen fascinant a milers de visitants.

Amb l’invenció del laminador universal que va permetre l’obtenció de grans vigues de ferro, l’utilització d’aquest material va obtenir un gran auge en l’arquitectura, fet que va comportar controversia entre els intel·lectuals de l’època, que no es posaven d’acord amb el fet que es considerèssin com art les obres d’ingenieria com per exemple els ponts.

Alguns cèlebres escriptors com Maupassant foren acèrrims detractors de la construcció de la singular torre; tot i això és diu què Maupassant dinava tots els dies al restaurant de la Torre, el motiu era que l’únic lloc de París des d’on no és veia l’horrorosa construcció era la mateixa Torre. D’altres artistes, però, la van admirar com Degás i Delaunay.

Tour Eiffel 1926 (Robert Delaunay)

Un cop ens vam plantar sota la Torre la vista se’m va enfilar cap amunt en busca del punt més alt.
En ple agost la cua per agafar l’ascensor fins a dalt de tot feia més por que l’altura de la mateixa torre.
Després d’una estona de mirar-nos la cua vaig convèncer a la meua companya de viatge d’emprendre el camí tal com ho havia fet Eiffel cent anys enrrera. Pujariem a peu.

Ens vam enfilar per una de les potes.
Poc a poc ens anavem enlairant sobre Paris, protegides per l’envoltori de quilos i quilos de ferro.
A mesura que pujavem, la matèria fèrrea anava desapareixent al nostre voltant, i una sensació de vertigen i desprotecció es va apoderar de nosaltres.
Vam estar una estona al mirador, la vista era impressionant, però va arribar el moment de desfer el camí i tornar a baixar.
Un altre cop la sensació d’escolar-te per qualsevol forat per petit que fos em va tornar atrapar. No gosava amollar el passamans de l’escala. La sensació de buit al anava despareixent a mesura que tornava a crèixer el ferro al nostre voltant.

Al arribar a terra vaig tonar a mirar amunt i em vaig preguntar , i encara em pregunto, com pot ser que tant i tant de ferro m’hagués produït la sensació d’estar enfilada en una una torre feta de fines agulles de cosir.
Això sí, si mai torno a París tornaré a pujar a peu, és una sensació increíble veure i sentir la inmaterialitat de la Torre Eiffel.