Gianlorezo Bernini fou arquitecte, pintor però on més va destarcar fou en escultura.Nascut a Nàpols desde petit va viure a Roma on el seu pare s’havia de fer càrrec de part de la construcció dels ornaments d’una capella a Santa Maria Maggiore per al Mausoleu del papa Pau V. Allí va ser on va començar la seva activitat, sota el mecenatge dels Borghese entre 1619 i 1622 s’ocupa d’una escultura individual i quatre grups: Eneas, Anquises i Ascani; El rapte de Proserpina, Neptú i Tritó i Apol·lo i Dafne.
En aquest últim grup l’autor italià representa en ella l’escena mitològica en la què Dafne, filla del riu Peneu es perseguida pel déu Apol·lo, boig d’amor per ella. La ninfa en el moment de la fugida fa una pregaria a Zeus per tal que l’alliberi i aquest escoltant la seva súplica la converteix en llorer.
L’escultura barroca és caracteritza per representar les passions, els sentiments, el moviment espontani. L’escultura de Bernini capta el precís instant en què Apol·lo toca Dafne i aquesta sofreix la metarmorfosi. És moviment en l’acte.
La Galleria Borghese ens va donar la benvinguda amb una cançó de Raphaella Carrá, i estupefactes ens vam mirar els tres, no sabiem si era un bon auguri o una invitació per sortir corrents. Tot i això estavem allí i no hauria permés estar a les portes i marxar només per que la Carrà sonés a la radio de la recepció de la Galleria.
Vam recórrer sales admirant altres obres de Bernini, el David (què ja en parlaré en un altra ocasió); El rapte de les Sabines, Paolina Bonaparte com Venus de Cánova i quadres fantàstics com Amor sacre, amor profà de Tizià... però, per mi, el millor moment va ser el què vam arribar a la sala d’Apol·lo i Dafne, una de les meves escultures preferides desde sempre.
Vaig poder veure com els dits dels peus es transformen amb arrels, la suau pell de ninfa es torna aspra escorça, els dits prims de les seves mans es van tornan fines rames i els cabells moguts per l’aire fulles...
La cara del déu una mescla entre satisfacció per haver conseguit atrapar la ninfa i al mateix temps sorprés per la trasformació d’aquesta.
Vaig observar que gairebé tots els vistants que entraven a la sala es situaven enfront de l’escultura (o al menys on ells creien que era
la part frontal), un cop l’havien admirat es col·locaven a l’angle oposat i llavors marxaven sense més... Sempre he pensat que una escultura, en la mesura de lo posible, s’ha de veure donant-li tota la volta. Per això vaig voler més anar més enllà, i no només mirar-los la cara i vaig caminar molt lentament al seu voltant sense apartar la mirada intentant no perdre cap detall de la metamorfosi que estava succeïnt en aquell mateix moment...Quan ja haviem recorregut totes les sales vaig poder escapar-me uns mintuts dels meus companys de viatge i vaig tornar a la sala. No hi havia ningú, només jo i l’escultura.
Vaig tenir la temptació d’emportar-me-la a casa, però no em cabia a la maleta així que em conformo amb mirar-la de quan en quan a les fotografies dels llibres.
Web de la Galleria Borghese: http://www.galleriaborghese.it/borghese/it/default.htm
2 comentaris:
Estic segur que si t'haguessis emportat l'obra a casa, me l'haguessis deixat uns dies a casa meva. No li faltaria res.
Aquesta obra sempre m'ha cridat l'atenció pel contrast seguent: la cara d'extasis que experimenta el deu Apol·lo i la cara de gravetat de la casta Daphne.
Per cert, totes aprovades.
Hola Quattrocento,
Bernini és un dels escultors que més m'agraden, suposo què serà pel moviment de les seves obres que sembla que estiguin vives.
Hi ha cops que no se si m'agrada més el seu David què no pas el de Miquel Àngel... sort què son tant diferents què puc quedar-me amb els dos jejeje
M'alegro que les hagis aprovat totes, i més sabent lo dur què és estudiar a distància, segurament em passaràs al davant que jo vaig a pas de formigueta i aquesta últimament ja està una mica cansada i tot...
Publica un comentari a l'entrada