Sento el tac-tac de la
màquina de cosir, aquella màquina antiga, negra amb uns dibuixos de color
daurat.
Els seus ulls observen
l’agulla que amb un ritme vertiginòs puja i baixa i es clava a la roba. Amb el
peu que mou el pedal. De quan en quan para, arregla la roba, la posa un altre
cop recta i continúa, tac- tac- tac-tac.
Rercordo les caixes
plenes de bobines de fils de colors,
unes caixes de llauna de color blau amb uan mena de ninots amb aires de mascara
africana, o al menys és com així els recordo desde la distància. Botons de mils
formes i retalls de roba de tot tipus. Sempre amb les agulles entremans i el
pànic que em feien i encara en fan quan m’emprovava alguna peça , i ella amb les agulles cap aquí cap allà, com
si fossin part d’ella mateixa.
Encara espero sentir el
tac-tac de la màquina quan entro a casa seua, però ja forma part del record. De
quan en quan encara està amb les caixes d’agulles, endreçant els fils, els
botons i els retallets, queixant-se què
algú li ha pres les agulles i com ha de cosir sense agulles?
7/06/2008
