Des de l'habitació de casa els pares veia un arbre. Recordo el soroll de les fulles acaronant-se unes amb les altres les tardes d'estiu, les seves branques llargues i primes nues a l'hivern.


Es curiós que on visc ara, on totes les finestres donen a un pati interior, també hi hagi un arbre.
Veig com dansen les seves fulles esgroguides pel sol de tardor, com poc a poc es despulla per quedar-se nu davant meu. I com als primers rajos de primavera es vestirà d'alegria amb el verd i com tornaràn els pardals a cantar sobre les seves branques.


Tant de bo sempre vegi un arbre desde la meva finestra...