-M’agrada la gent amb empenta-  algú em va dir fa molts anys.

-Jo no en tinc – vaig contestar

Tot i que el temps ha passat aquesta sentència ressona dins el meu cap molt sovint. No, no tinc una personalitat seductora, que captivi amb simpatia, exageradament empalagosa,  a un auditori o capàs de conduïr a un exèrcit a la batalla cegant-los amb la xerrameca propia d’un lider disposat a  tot per conseguir  el seu trofeu.

Si fos ara, la meva resposta seria tant diferent. Li diria  que potser no en tinc d’empenta, però si posseixo la qualitat de la valentia. No aquella valentia que busca el reconeixement en els actes heroïcs si no la valentia que es troba en els actes quotidians. La valentia de reconeixer que tens temor, i  tot i això deixar-la  a un costat i tirar endavant encara que les cames et tremolin, que els sentits es bloquegin i que el voltant estigui a punt de trencar-se en mil bocins.

I si el temps no haguès possat  la frontera infranquejable d’ un espai  infinit i poguès tornar a tenir-lo un altre cop al davant, asseguro que el miraria als ulls sense parpellejar i li diria: - A mi no m’agraden els covards!.