He vist el Panteó

Aquest temple romà suposà una fita en l’arquitectura romana i va servir d’exemple per molts arquitectes posteriors.

Quelcom que viatgi a Roma i visiti el Panteó tindrà una visió molt diferent de com el van veure els romans del segle II d.C. En l’antiguitat es trobava al fons d’una plaça porticada i s’accedia al podi per unes escales què avui en dia ja no existeixen.

Es va construir entre els anys 27-25 d.C a instacia d’Agripa, després d’un incendi l’any 80d.C es va reconstruir per complet per Dominicià. Però fou Adrià qui va plantejar una nova planta què va canviar per complet l’estructura incial de l’edifici.

La nova construcció constava d’una “cella” circular precedida d’una “pro-naos” amb setze columnes què ens donen la benviguda i divideixen aquest espai en tres petites “naos”. Aquestes columnes sostenen un frontó triangular on hi ha la inscripció “ Marc Agripa, fill de Luci, el va fer durant el seu tercer consulat”




Per a la construcció dels fonaments i el tambor es va utilitzar “opus caementicium” (formigó). A la part baixa s’havien d’insertar les capelles per les escultures dels déus i es van utilitzar maons per crear una serie d’arcs de descàrrega. Tot el pes recau sobre vuit pilars de ciment.

L’estructura es va alleugerir amb l’altura per això és va utilitzar “caementa” i a la part superior tuf groc i pedra tosca, materials molt lleugers.

L’ocul central medeix 9 metres i el diàmetre de la cúpula és 43.30 m què és la mateixa que l’altura del’edifici.. La cúpula està decorada amb cinc fileres de “cassetons” concèntrics que es van estretint a mesura que s’aproximen al òcul i fan la funció de nervis per enfortir l’estructura.



El temple estava dedicat a tots els déus romans per lo que la cúpula podria representar l’esfera celest ja que les perfectes mesures fan que es pugui inscriure una una esfera en l’edifici, figura què els romans consideraven perfecta.

Podria dir que m’imaginava que el Panteó era molt més gran, però us enganyaria, ja ni tan sols recordo quina idea previa tenia de l’edifici. Em va impactar la primera visió que vaig tenir in situ: un gran túmul encastat sobre l’asfalt del carrer.

Les enormes columnes corinties de la pro-naos semblaven un bosc per on els rajos del sol intentaven escolar-se per poder accedir a l’interior.

Un cop dins, silenci... un silenci només trencat per algún estornut d’altres “guiris” que com nosaltres alçaven el cap cap l’òcul, l’única obertura que il•lumina el fred i auster interior. Sota aquella bòveda desapareix la sensació de pes i rigidesa de l’exterior, et sens petit i al mateix temps lleuger i notes com una espiritualitat harmònica invadeix fins l’últim racó de la "cella".