Fotografia: Pili Rius

Els ulls es claven a l’estreta roca per on he de passar. La respiració s’accelera i no la puc controlar.No vull mirar als costats on hi ha precipici. Fa pocs minuts, quan creia que el pas per sobre  l’estreta pedra era opcional, desitjava poder anar amb tots els altres, i ara em trobo plantada a l’inici d’un passadís envoltat  d’aire.  Només puc mirar la pedra i em concentro amb on he de posar el peu. El cor batega cada cop més fort i la respiració no es queda enrera.  Intento posar les mans a terra, si el meu cos està prop del terra em sento més segura, però arriva un moment que m’he de posar de peu i caminar per sobre. Em quedo parada, la ment bloquejada sense saber si seré capàs d’avançar quan algú m’ofereix el seu braç. M’agafo fort i vaig avançant poc a poc fins que la roca es fa més ampla. Ho hem aconseguit. 

Fotografia: Pili Rius