4 de setembre de 2017






Aquell fred matí una guspira va encendre el Cel als meus ulls
i ara et busco entre els silencis de camins desconeguts,
compartint temors amb els núvols que enterboleixen els ulls.
Abraçant amb la mirada l'aire que s'escapa quan somrius


.

8 de maig de 2017






-M’agrada la gent amb empenta-  algú em va dir fa molts anys.
-Jo no en tinc – vaig contestar

Tot i que el temps ha passat aquesta sentència ressona dins el meu cap molt sovint. No, no tinc una personalitat seductora, que captivi amb simpatia, exageradament empalagosa,  a un auditori o capàs de conduïr a un exèrcit a la batalla cegant-los amb la xerrameca propia d’un lider disposat a  tot per conseguir  el seu trofeu.

Si fos ara, la meva resposta seria tant diferent. Li diria  que potser no en tinc d’empenta, però si posseixo la qualitat de la valentia. No aquella valentia que busca el reconeixement en els actes heroïcs si no la valentia que es troba en els actes quotidians. La valentia de reconeixer que tens temor, i  tot i això deixar-la  a un costat i tirar endavant encara que les cames et tremolin, que els sentits es bloquegin i que el voltant estigui a punt de trencar-se en mil bocins.


I si el temps no haguès possat  la frontera infranquejable d’ un espai  infinit i poguès tornar a tenir-lo un altre cop al davant, asseguro que el miraria als ulls sense parpellejar i li diria: - A mi no m’agraden els covards!.

6 de maig de 2017




Fotografia: Pili Rius


Els ulls es claven a l’estreta roca per on he de passar. La respiració s’accelera i no la puc controlar.No vull mirar als costats on hi ha precipici. Fa pocs minuts, quan creia que el pas per sobre  l’estreta pedra era opcional, desitjava poder anar amb tots els altres, i ara em trobo plantada a l’inici d’un passadís envoltat  d’aire.  Només puc mirar la pedra i em concentro amb on he de posar el peu. El cor batega cada cop més fort i la respiració no es queda enrera.  Intento posar les mans a terra, si el meu cos està prop del terra em sento més segura, però arriva un moment que m’he de posar de peu i caminar per sobre. Em quedo parada, la ment bloquejada sense saber si seré capàs d’avançar quan algú m’ofereix el seu braç. M’agafo fort i vaig avançant poc a poc fins que la roca es fa més ampla. Ho hem aconseguit. 

Fotografia: Pili Rius



19 de novembre de 2016








Respira l'aire i omple els pulmons d'il.lusions.

Olora l'alegria, agarra't ben fort a la vida i obre els ulls a tots els colors del món.








9 d’octubre de 2016


Perdre la mirada més enllà dels núvols 
on s'amagaven els somnis,
on tot va començar 
i on tot va acabar,
adonar-te que res pot ser més màgic que recordar els instants oblidats.

23 d’agost de 2016

Esclau  Inacavat. Miquel Àngel.
Galleria della Academia




Es van trobar les mirades, amb una força que només sentien ells. Va notar com els músculs s’endurien, si hagués volgut correr no haguès pogut fugir, es sentia atrapada. Inmòbil davant seu mantenia la mirada sobre el seu cos, mentre ell es desprenia sense pressa de tot aquella matèria que li sobrava.

Un enfront l’altre, només observant-se, ell  alliverant-se, ella cada cop més captiva dels súbtils moviments. No existia res més al seu voltant.

Quan va poder alliberar-se d’aquella mirada ja era massa tard, ell quiet i inmobil ja l’havia esclavitzat per sempre.

21 d’agost de 2016