Bon Nadal

Lo llagut de l'Ebre arriba a port...

Ahir a la nit, després de tot un dia de travesia desde que va sortir de les drassanes roquetenques, el llagut de l'Ebre va arribar a bon port.

http://localaix.blogspot.com/

Deixa'm somiar...

Deixa’m somiar...
Deixa’m somiar que camino un altre cop pels seus carrers .
Deixa’m somiar que oloro els colors dels frescos de les capelles i que m’enlluernen les teules rojes de les teulades...
Deixa’m somiar amb Primaveres, Venus i Madonnes, amb herois mitològics que m’observen inmòbils o amb presoners que s’alliberen de les seues cadenes.
Deixa’m somiar amb fortaleses que son Palaus i amb Palaus que son fortaleses, que ens amaguen tresors insospitats...
Deixa’m somiar que el temps s’ha aturat, tan es val si fa deu anys o si fa cinc segles.
Deixa’m somiar que em menjo un gelat, que obro els ulls i què és realitat...
I els somnis es feren realitat...

Futurisme

Al 1909 Marinetti va publicar el primer manifest futurista, extreia les seva ideologia dels simbolistes francesos, i de Nietzche la idea de l’artista com heroi i l’art com a forma d’acció.
El moviment es va desembolupar a Italia un país allunyat de l’òrbita vanguardista parisina i es va caracteritzar pel nacionalisme, els atacs contra la tradició artística i les institucions culturals (res del passat havia de ser conservat), rebutjaven cualsevol posició feminista i despreciaven l’armonia i el bon gust; en canvi exalten el progrés mecànic i els elements industrials; en el manifest Martinetti afirmava que “que un automòbil a tota velocitat era més bell que la Victòria de Samocracia”.

Els artístes que van seguir Marinetti tècnicament van adoptar les formes neoimpressionistes de Seurat i Signat tot i que amb la tendència d’allargar la pinzellada. Amb l’aparició del cubisme ràpidament l’incorporen per tal d’intentar representar el moviment i la velocitat.

Alguns dels artístes futuristes més destacats foren:

Giacomo Balla (1871-1858) en ell observem aquesta obsessió pel dinamisme. A “Nena corrent sota un balcó” intenta trasmetre la idea del moviment, tal com si fos una fotografia de Marey on en una placa fotogràfica es capten les diferents fases del moviment.

Gino Severini (1883-1966) el fet de viure a París li va permetre fer d’enllaç entre les vanguardies i el futurisme. Es va interessar molt per l’obra cubista de Picasso, Braque i Juan Gris en “La ballarina blava” intenta sugerir el moviment d’una ballarina andalusa, posiblement es tracti d’un homenatge als fundadors del cubisme.

Carlo Carrà (1881-1966) un dels seus cuadres més destacats és “Manifestació intervencionista” on s’hi poden observar consignes a favor de la intervenció italiana a la primera guerra mundial que desde el centre de l’obra fins als extrems semblen expandir-se com si fos l’esclat d’una bomba.

Umberto Boccioni (1882-1916) en la seva obra “El despertar de la ciutat” volia exaltar el treball humà però va acaba sent una representació de les transformacions industrials de les ciutats.

Després d’una visita a París adopta elements cubistes en els seus cuadres com a “Els estats d’ànim II, Els adeus” on apareixen formes mecàniquies (locomotora) amb un tractament cubista i també incorpora els números per tal de potenciar el caràcter pla de la tela.

Amb el final de la primera Guerra Mundial practicament desapareix el moviment.
Seguint els seus ideals molts futuristes van participar activament a la guerra, segons Marinetti treze futuristes hi va perdre la vida i quaranta més hi van resultar ferits. Però el que realment feu desaparèixer el moviment van ser les desavinences estètiques dintre del mateix grup. Només Balla va seguir el camí futurista que havien començat uns anys enrrera.

Mark Rotkhowich (1903-1970)

Més conegut com Mark Roktho va nèixer a l’actual Letonia i al 1913 va emigrar amb la seva familia als Estats Units.

Va realitzar una pintura que s’anomena “color field” (camps de color) on despareix la figuració, el simbolisme i el contrast entre llum i ombra. Amb l’intencionalitat d’evocar l’efecte de l’infinit els camps de color s’expandeixen més enllà del quadre.

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASMENT

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalinització

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l’Ebre), 15 de maig de 2008

Aigua

He vist la Font de Duchamp

El Dadaísme va aparèixer a la ciutat de Zurich al 1914, país neutral durant la Primera Guerra Mundial.
El moviment dadà va permetre una renovació dels mitjans d’expressió i va posar entredit l’activitat artística, la funció de l’art i el paper de l’artista en la societat.

Marcel Duchamp, Francis Picabia i altres artistes es van establir a Nova York fugint de la guerra. Nova York era una ciutat amb poca tradició cultural i aquests artistes es van unir en “La societat d’artistes Independents” amb la finalitat d’organitzar exposicicions en les que no s’exclouria a ningú ni es donarien premis.

Al 1917 es realitzava la primera exposició i Duchamp va enviar una obra signada sota el pseudònim de R.Mutt que portava per títol: “Font.”
El jurat no va admetre aquesta obra al·legant què era una provocació, la obra en si era un urinari posat de l’inrevés. Duchamp què també era membre del jurat va dimitir ja que les bases permetien la lliure participació amb el previ pagament de sis dolars; a més sostenia que “La Font del Sr. Mutt igual que una banyera, no és inmoral. És absurd. És un accessori que es veu diariament als aparadors dels fontaners” i també deia que el fet no no haver estat realitzada amb les propies mans del Sr. Mutt no tenia importància, el que realment importava era què ell l’havia escollit.

El què pretent Duchamp amb els seus “ready-mades”, què així s’anomenen aquests tipus d’obra, és descontextualitzar l’objecte i d’aquesta manera convertir-lo en objecte artístic només per la simple elecció de l’artista. Amb “La Font” Duchamp reivindica la bellesa de l’objecte industrial.

“La Font” va suposar una ruputura amb les normes establertes i és va obrir el camí cap al surrealisme.


Quan vaig ensenyar les fotografies algú va dir:
-T’has fet una foto al costat d’un urinari???
- Urinari??? On?? Jo només veig una Font…

Daumier

Honoré Daumier (1808-1879)

Enmarcat dins el realisme, Daumier va fer crítica social del moment polític en el que va viure i per això va aprofitar la força expressiva que tenia la prensa on va publicar una sèrie de litografies i caricatures crítiques amb el govern burgés.

En la seva obra l’heroi normalment no sol ser un èsser individual, sino la colectivitat anònima. Persones que viuen el dia a dia, què sofreixen el món del treball i suporten les desigualtats socials. Emigrants, persones que esperen a l’estació un tren i què després ocuparan el vagó de tercera, lladres, moliners, ferrers, pintors, jutges, advocats, jugadors, actors, noctambuls... a tots ells els podem trobar en la seua obra i fins i tot algún que altre personatge literari què segur que ens és ben familiar…

Lo llibre

Coincidint amb el dia de Sant Jordi aquí està la meua proposta per al 52è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món


No se quan temps porto en aquest prestatge, no se comptar els dies ni les nits, bé, menteixo, no vull comptar ni les nits ni els dies. No vull pensar que algún dia ja no la veuré més entrar per la porta, per què que serà de mi llavors? Què serà de tots nosaltres...

He passat tant temps observant-la, esperant cada dia que arribés per la tarda, que encengués el llum i es posés a estudiar o a fer veure que estudiava, l’observava com feia gargots al paper o com feia volar la imaginació, l’he vist riure i l’he vist plorar, podria dir que l’he vist fer-se gran.

El dia que vaig arribar va ser emocionant. Recordo com em va mirar; els seus ulls clars van passar tendrament per sobre la coberta, però amb un aire d’indiferència malgrat això hi havia alguna cosa diferent en aquella mirada. Es va aturar i va tornar a mirar-me. Va passar els dits delicadament per sobre meu i llavors em va agafar, recordo el tendre tacte de les seves mans. Va llegir la contraportada i em va tornar a mirar, ara cara a cara i em va regalar un petit somriure. M’havia elegit a mi. Mai m’havien mirat d’aquesta manera, en la meua curta vida desde la sortida de l’impremta només m’havien tractat com cualsevol altra mercaderia, sense tenir en compte els meus sentiments, com si fos un èsser inert, sense vida... i jo si que en tinc de vida, cada pàgina n’és una prova.

Els dies que va estar llegint-me van ser fantàstics em feia sentir important, em portava amb ella allà on anés. Vaig veure el petit món on vivia, el menjador, l’habitació, l’estudi...A mi m’agradava quan s’asseia al terra del passadís em feia sentir que erem uns bohemis, que trencavem les normes i barravem el pas a cualsevol que volgués creuar-se en el nostre camí.
Quan ja faltava poc per a que conegués el meu final, vaig temer seriosament pel meu destí. Què seria de mi? Tenia temor que em deixes abandonat en cualsevol racó, oblidat de tothom, fins i tot tenia un malson en el que meues fulles eren utilitzades per encendre un foc... desitjava tant poder re-escriure’m per tal que no acabés mai la meua historia...Van ser uns dies terribles!!! Però aquest dia havia d’arribar i així va ser... un cop va llegir la meva última frase va fer un sospir i em va tornar a regalar un petit somriure tal com el del dia que em va trobar. Se’m va apropar al pit i em va abraçar sabia que era una mena comiat. Si hagués tingut llàgrimes us aseguro que hagués omplit tot un oceà.
Encara entre la dolça abraçada és va dirigir cap l’estudi. Va mirar cap la prestatgeria, buscava quin seria el millor lloc per mi. Vaig respirar alleugerit. Vaig tenir el plaer de compartir espai entre l’Odissea d’Homer i Cami de Sirga de Jesús Moncada. Vaig pensar que era tot un honor conviure amb dos llibres d’aquella categoria. Des d’aquell lloc podia continuar observant-la.

De quan en quan agafava a un o a un altre, i rellegia alguns paragrafs i els tornava al lloc, frisava per tal que algún dia m’agafés un altre cop. El dia que això va succeir vaig ser el llibre més feliç de la prestatgeria. Em va fer sentir viu un altre cop.
Vaig anar veient com poc a poc arribaven nouvinguts i va arribar un punt que va tenir que comprar més prestatgeries i això em va aliviar, significava que no es desfaria de cap de tots nosaltres.
Però un dia, debia ser un diumenge al matí que una revol•lució va invadir l’estudi. Alguna cosa deuria passar que s’escapava a la meua conciència per que van començar a posar-nos en caixes. Primer els va tocar als que estaven als prestatges més baixos i jo desde un dels punts més alts ho observava estupefacte. Ens havia arribat l’hora??
Em van posar entre dos manuals d’Historia Antiga Universal, m’ofegava, em faltava l’aire, necesitava sortir d’allí, si hagués tingut veu hagués fet un xiscle, hagués critat fins esguerrar les meues cordes vocals i quedar-me sense veu.
Entre aquells dos companys vaig entendre el significat de la paraula volum i em sembla que em vaig aprimar uns centimetres i tot!

Quan s’obrí la caixa vaig tornar a sentir la claror de la llum i en treure’m de damunt un dels volums la angoixa va anar desapareixent, Llavors vaig notar un altre cop com m’agafava tendrament. La prestatgeria estava montada però en un lloc que semblava un magatzem. Tot apuntava a que encara no havia arribat la nostra hora. Ens va col•locar un altre cop delicadament als prestatges, un per un, amb cura de no fer-nos mal. Al acabar va marxar... Encara no sabia que ara ja no la veuria tant sovint com fins llavors.

De tant en tant passava a visitar-nos, consultava alguna cosa d’interés i marxava...
Les meues fulles s’ablanien i es doblegaven, volia imaginar que el què em passava era degut a la tristor, una visió massa romàntica pensareu, però, la realitat era un símptoma d’envelliment accelerat pel clima húmit i fred del nostre nou habitatge.

No se quan temps vam passar en aquell lloc però el meu estat d’ànim era depresiu. Ara ignorava quines eren les seves lectures i si tenia nous companys d’aventures. Segurament eren altres els que rebien els seus somriures i notaven com els seus dits passaven les pàgines... desesitjava que la tinta de les meues paraules es difuminés i què les meues fulles es desfessin... volia no ser.

Quan ja no podia més i implorava als déus de l’olimp, als déus de totes les religions posibles que em permetessin desapareixer, va apareixer ella. Feia temps que no ens visitava. Portava caixes de cartró. Aquest cop vaig pensar que les meues súpliques havien estat escoltades i què ens portarien algún contenidor de reciclatge i què per fi m’alliberaria d’aquest estat melancònic.
Em donava igual que m’aixafessin dos volums historia antiga com si n’eren quatre. Aquest cop em va posar amb la Plaça del Diamant i el Quixot però ja m’era igual.

La llum va inundar la caixa, m’imaginava algún lloc i fosc i brut, estava preparat per a un final ben dramàtic, però no m’esperava aquell esclat de llum. Una finestra ens regalava l’alegria del sol que s’escampava per les pareds pintades de groc i verd pistatxo de l’habitació. Una prestatgeria nova, gran, s’aixecava davant meu, no m’ho podia creure, teniem una nova llar!!.. Vaig entendre que el magatzem havia estat una mesura provisional per no desfer-se de nosaltres i em vaig sentir malament per haver volgut autodestruir-me, per no haver volgut seguir sent jo mateix. Mai ens havia oblidat.

Ara continúo observant-la cada dia, com estudia o com fa veure que estudia però ja no fa tants gargots al paper ara utilitza l’ordinador i com fa volar la imaginació i continúo esperant que m’agafi un altre cop per llegir algún fragment, com sempre fa amb algún de nosaltres...

Zoran Music (1909-2005)

Zoran Music “De Dachau a Venècia” és l’exposició d’aquest pintor que es pot veure a la Pedrera de Barcelona.

No coneixia l’autor, el vaig descobrir un dia fent zapping a la televisió quan vaig “entrompessar” amb un programa que parlava d’aquest pintor i van mostrar alguns dels quadres que es poden veure a l’exposició. No sabia el què però el seu estil em recordava algú. Certament, al 1933 va estar a Madrid atret per Goya i el Greco, va ser quan vaig relacionar el quadre de Goya “Gos semienfonsat” amb la manera de pintar de Music, i fins en els quadres de la seva última étapa “autoretrats” podriem intuïr alguna reminscència del Greco.

En l’exposició tant es pot veure obres de paisatges de la Toscana, Dalmàcia i Venècia, ciutat on va viure i on hi advertim en els quadres un aire romàntic i al mateix temps fantasmagòric de la ciutat.

Però el que sobta més son el quadres del cicle ”No som els últims”, visons del que va viure al camp de concentració de Dachau on va ser deportat durant la Segona Guerra Mundial. Quadres de cadavers amontegats però malgrat la cruesa i dramatisme del motiu pictòric aquest es converteix en poesia per als nostres ulls...

Tal com diu el fullet informatiu: “L’obra de Zoran Music, de gran coherencia i una de les més singulars de la segona meitat del segle XX constitueix una de les poètiques més intenses sobre la fragilitat de l’ésser humà, mitjantçant l’expressió i la representació, sense concessions, de la soledat del destí humà i s’alça sobre les veus més incisives i eloqüents del desemparament existencial que s’apodera de l’home després de la Segona Guerra mundial.”

Amb la frase de l’autor: “Tota la meva pintura ha girat entorn d’un únic tema: el paisatge desèrtic que és la vida” es tanca l’exposició què és pot veure fins al 18 de maig, totalment recomanable i què no deixa indiferent al visitant.

"Gos semienfonsat". Goya

He vist el Panteó

Aquest temple romà suposà una fita en l’arquitectura romana i va servir d’exemple per molts arquitectes posteriors.

Quelcom que viatgi a Roma i visiti el Panteó tindrà una visió molt diferent de com el van veure els romans del segle II d.C. En l’antiguitat es trobava al fons d’una plaça porticada i s’accedia al podi per unes escales què avui en dia ja no existeixen.

Es va construir entre els anys 27-25 d.C a instacia d’Agripa, després d’un incendi l’any 80d.C es va reconstruir per complet per Dominicià. Però fou Adrià qui va plantejar una nova planta què va canviar per complet l’estructura incial de l’edifici.

La nova construcció constava d’una “cella” circular precedida d’una “pro-naos” amb setze columnes què ens donen la benviguda i divideixen aquest espai en tres petites “naos”. Aquestes columnes sostenen un frontó triangular on hi ha la inscripció “ Marc Agripa, fill de Luci, el va fer durant el seu tercer consulat”




Per a la construcció dels fonaments i el tambor es va utilitzar “opus caementicium” (formigó). A la part baixa s’havien d’insertar les capelles per les escultures dels déus i es van utilitzar maons per crear una serie d’arcs de descàrrega. Tot el pes recau sobre vuit pilars de ciment.

L’estructura es va alleugerir amb l’altura per això és va utilitzar “caementa” i a la part superior tuf groc i pedra tosca, materials molt lleugers.

L’ocul central medeix 9 metres i el diàmetre de la cúpula és 43.30 m què és la mateixa que l’altura del’edifici.. La cúpula està decorada amb cinc fileres de “cassetons” concèntrics que es van estretint a mesura que s’aproximen al òcul i fan la funció de nervis per enfortir l’estructura.



El temple estava dedicat a tots els déus romans per lo que la cúpula podria representar l’esfera celest ja que les perfectes mesures fan que es pugui inscriure una una esfera en l’edifici, figura què els romans consideraven perfecta.

Podria dir que m’imaginava que el Panteó era molt més gran, però us enganyaria, ja ni tan sols recordo quina idea previa tenia de l’edifici. Em va impactar la primera visió que vaig tenir in situ: un gran túmul encastat sobre l’asfalt del carrer.

Les enormes columnes corinties de la pro-naos semblaven un bosc per on els rajos del sol intentaven escolar-se per poder accedir a l’interior.

Un cop dins, silenci... un silenci només trencat per algún estornut d’altres “guiris” que com nosaltres alçaven el cap cap l’òcul, l’única obertura que il•lumina el fred i auster interior. Sota aquella bòveda desapareix la sensació de pes i rigidesa de l’exterior, et sens petit i al mateix temps lleuger i notes com una espiritualitat harmònica invadeix fins l’últim racó de la "cella".

Matisse

Vauxelles va anomenar "fauves"(feres) a un grup de pintors que van exposar en el Saló de Tardor de 1905. Les seves pintures es caracteritzaven per l'ús d'un cromatisme agressiu i estrident.

Henri Matisse (1869-1954), fou un dels principals components d'aquest grup.
La seva pintura és senzilla i prefereix les tintes planes i el decorativisme enfront de l'ús de la perspectiva i el modelat

He vist la metamorfosi de Dafne

Gianlorezo Bernini fou arquitecte, pintor però on més va destarcar fou en escultura.
Nascut a Nàpols desde petit va viure a Roma on el seu pare s’havia de fer càrrec de part de la construcció dels ornaments d’una capella a Santa Maria Maggiore per al Mausoleu del papa Pau V. Allí va ser on va començar la seva activitat, sota el mecenatge dels Borghese entre 1619 i 1622 s’ocupa d’una escultura individual i quatre grups: Eneas, Anquises i Ascani; El rapte de Proserpina, Neptú i Tritó i Apol·lo i Dafne.

En aquest últim grup l’autor italià representa en ella l’escena mitològica en la què Dafne, filla del riu Peneu es perseguida pel déu Apol·lo, boig d’amor per ella. La ninfa en el moment de la fugida fa una pregaria a Zeus per tal que l’alliberi i aquest escoltant la seva súplica la converteix en llorer.

L’escultura barroca és caracteritza per representar les passions, els sentiments, el moviment espontani. L’escultura de Bernini capta el precís instant en què Apol·lo toca Dafne i aquesta sofreix la metarmorfosi. És moviment en l’acte.

La Galleria Borghese ens va donar la benvinguda amb una cançó de Raphaella Carrá, i estupefactes ens vam mirar els tres, no sabiem si era un bon auguri o una invitació per sortir corrents. Tot i això estavem allí i no hauria permés estar a les portes i marxar només per que la Carrà sonés a la radio de la recepció de la Galleria.

Vam recórrer sales admirant altres obres de Bernini, el David (què ja en parlaré en un altra ocasió); El rapte de les Sabines, Paolina Bonaparte com Venus de Cánova i quadres fantàstics com Amor sacre, amor profà de Tizià... però, per mi, el millor moment va ser el què vam arribar a la sala d’Apol·lo i Dafne, una de les meves escultures preferides desde sempre.

Vaig poder veure com els dits dels peus es transformen amb arrels, la suau pell de ninfa es torna aspra escorça, els dits prims de les seves mans es van tornan fines rames i els cabells moguts per l’aire fulles...
La cara del déu una mescla entre satisfacció per haver conseguit atrapar la ninfa i al mateix temps sorprés per la trasformació d’aquesta.

Vaig observar que gairebé tots els vistants que entraven a la sala es situaven enfront de l’escultura (o al menys on ells creien que era la part frontal), un cop l’havien admirat es col·locaven a l’angle oposat i llavors marxaven sense més... Sempre he pensat que una escultura, en la mesura de lo posible, s’ha de veure donant-li tota la volta. Per això vaig voler més anar més enllà, i no només mirar-los la cara i vaig caminar molt lentament al seu voltant sense apartar la mirada intentant no perdre cap detall de la metamorfosi que estava succeïnt en aquell mateix moment...

Quan ja haviem recorregut totes les sales vaig poder escapar-me uns mintuts dels meus companys de viatge i vaig tornar a la sala. No hi havia ningú, només jo i l’escultura.
Vaig tenir la temptació d’emportar-me-la a casa, però no em cabia a la maleta així que em conformo amb mirar-la de quan en quan a les fotografies dels llibres.

Web de la Galleria Borghese: http://www.galleriaborghese.it/borghese/it/default.htm

Kandinsky

El color negre segons Kandinsky en el seu llibre "Sobre l' espiritualitat que hi ha en l'art"

"És com el silenci en el que entra el cos, després de la mort, quan la vida ha estat consumida fins a la fi. És exteriorment, el color més desprovist de ressonància. Per aquesta raó, tot altre color, fins i tot aquell que el seu so és el més débil, adquireix, quan és destaca sobre aquest fons negre una sonoritat més neta i una força augmentada"

He vist la inmaterialitat de la Torre Eiffel

Sens dubte la Torre Eiffel és el monument més característic de Paris. Trescents metres de ferro que havien de ser derruïts un temps després de la seva construcció continúen fascinant a milers de visitants.

Amb l’invenció del laminador universal que va permetre l’obtenció de grans vigues de ferro, l’utilització d’aquest material va obtenir un gran auge en l’arquitectura, fet que va comportar controversia entre els intel·lectuals de l’època, que no es posaven d’acord amb el fet que es considerèssin com art les obres d’ingenieria com per exemple els ponts.

Alguns cèlebres escriptors com Maupassant foren acèrrims detractors de la construcció de la singular torre; tot i això és diu què Maupassant dinava tots els dies al restaurant de la Torre, el motiu era que l’únic lloc de París des d’on no és veia l’horrorosa construcció era la mateixa Torre. D’altres artistes, però, la van admirar com Degás i Delaunay.

Tour Eiffel 1926 (Robert Delaunay)

Un cop ens vam plantar sota la Torre la vista se’m va enfilar cap amunt en busca del punt més alt.
En ple agost la cua per agafar l’ascensor fins a dalt de tot feia més por que l’altura de la mateixa torre.
Després d’una estona de mirar-nos la cua vaig convèncer a la meua companya de viatge d’emprendre el camí tal com ho havia fet Eiffel cent anys enrrera. Pujariem a peu.

Ens vam enfilar per una de les potes.
Poc a poc ens anavem enlairant sobre Paris, protegides per l’envoltori de quilos i quilos de ferro.
A mesura que pujavem, la matèria fèrrea anava desapareixent al nostre voltant, i una sensació de vertigen i desprotecció es va apoderar de nosaltres.
Vam estar una estona al mirador, la vista era impressionant, però va arribar el moment de desfer el camí i tornar a baixar.
Un altre cop la sensació d’escolar-te per qualsevol forat per petit que fos em va tornar atrapar. No gosava amollar el passamans de l’escala. La sensació de buit al anava despareixent a mesura que tornava a crèixer el ferro al nostre voltant.

Al arribar a terra vaig tonar a mirar amunt i em vaig preguntar , i encara em pregunto, com pot ser que tant i tant de ferro m’hagués produït la sensació d’estar enfilada en una una torre feta de fines agulles de cosir.
Això sí, si mai torno a París tornaré a pujar a peu, és una sensació increíble veure i sentir la inmaterialitat de la Torre Eiffel.

He vist els àrbres què va pintar Mondrian.

Normalment quan pensem amb Mondrian ens venen al cap les seves pintures geomètriques de quadrats vermells, grocs o blaus i oblidem la seva etapa inicial on va cultivar una pintura naturalista plasmant el paissatge de la seva Holanda natal.
Recordo el primer cop que vaig veure un quadre paissatgista de Mondrian. Un company d’estudis em va ensenyar el catàleg d’una exposició sobre l’artista que uns anys abans s’havia fet a Barcelona. Em vaig quedar impressionada. Aquells àrbres de fines branques que s’entecreuaven laberinticament fins l’infinit em van captivar.


He vist els àrbres que va pintar Mondrian, els vaig descobrir quan el tren ens portava d’Amberes a La Haia. Els núvols ens acompanyem tal com havien fet gairebé tot el viatge, de sobte van apareixer d’entre la boirina. La seva imatge fastasmagòrica em va portar el record del catàleg que havia vist uns anys abans. Amb un instant vaig entendre aquell quadre de la pàgina 232 del Ramírez, “Moll i Oceà”, inspirat amb un àrbre com deia el manual…

Moll i Oceà

Un cop a La Haia, a Utrech i fins i tot al mateix Ámsterdam cada cop que ens trobavem amb un d’aquests àrbres no podia evitar pensar: “he vist un àrbre de Mondrian”.

Den Haag (La Haia) Utrecht

M’agrada mirar els meus àlbums de fotografies. M’assec on sigui, al sofà, al llit o fins i tot al terra fred i repasso una a una les imatges dels llocs o coses que en algún moment vaig poder observar per mi mateixa.

Aquestes imatges que la retina només va poder retindre uns instants conformen els records en la nostra memoria. Petits instants guardats per sempre més…