Lo bloc de Setes

Bon Nadal

2011-12-24T13:07:00.002+01:00

2011-11-16T21:04:00.002+01:00

Fa uns dies vaig començar a llegir "Ensayo sobre la ceguera" de Saramago, al arribar a aquest fragment vaig pensar en lo abandonat que tinc el blog.

Com avui hagués estat l'aniversari de Saramago, penso que és un bon dia per fer-li un petit homenatge:

“Lo último que vi fue un cuadro, Un cuadro, repitió el viejo de la venda negra, y dónde estaba, Había ido al museo, era un trigal con cuervos y cipreses y un sol que parecía hecho con retazos de otros soles, Eso tiene todo el aire de ser un holandés, Creo que sí, pero había también un perro hundiéndose, estaba ya medio enterrado, el pobre, Ése sólo puede ser de un español, antes de él nadie pintó así un perro, y después de él nadie se atrevió, Probablemente, y había un carro cargado de heno, tirado por caballos, atravesando un río, Tenía una casa a la izquierda, Sí, Entonces es de un inglés, Podría ser, pero no lo creo, porque había también allí una mujer con un niño en el regazo, Mujeres con niños en el regazo es lo más visto en pintura. Realmente, ya me había dado cuenta, Lo que yo no entiendo es cómo pueden encontrarse en un solo cuadro pinturas tan diferentes y de tan diferentes pintores,”

2011-11-13T18:35:00.002+01:00

"un somriure costa menys que l'electricitat i dona molta més llum"

2011-08-26T20:29:00.003+02:00

El Monasteri de Yuste situat prop del poble de Cuacos de Yuste, Plasencia,

és on el rei Carles I d'Espanya i V d'Alemanya és va retirar després d'abdicar i on va morir un 21 de setembre de 1558. Una visita totalment recomanable si teniu oportunitat de visitar la provincia de Cáceres.

He vist el Claustre de San Juan de la Peña

2011-04-26T21:32:00.006+02:00

Com no trobo paraules per explicar-vos lo bonic què és el Monestir de San Juan de la Peña millor us ho explico amb imatges...

Sant Jordi

2011-04-17T21:44:00.003+02:00

Com aquest any Sant Jordi cau al mig de la Setmana Santa i potser molts no estarem per aquí, espero que passeu un bon dia entre roses i llibres...

Paul Klee (1879~1940)

2011-04-17T21:21:00.001+02:00

poesia, somnis i música son transformats en color per Klee

2011-03-16T21:36:00.003+01:00

Tot i la vista trista i cansada,

malgrat que el cap ja no sap on va,

puntada rera puntada

aquesta vida has deixat embastada.

Avui el fil de l'agulla s'ha acabat.

Buscarem els colors de l'arc iris

i amb ells cosirem un gran llençol

on podrem eixgar el nostre plor.

I des d'allà on tu siguis

puguis veure el nostre dol.

adéu iaia.

He vist un llibre alliberat

2011-03-05T16:17:00.006+01:00

El primer cop que vaig sentir a parlar del bookcrossing va ser fa molts anys a en un telenotícies, recordo que era diumenge al migdia i vaig anar volant a l’ordinador a buscar la web que havien indicat al reportatge.

Em va fascinar la idea però em vaig quedar amb ganes d’alliberar algún llibre, vaig pensar què a Tortosa no funcionaria, després em vaig adonar què no estava disposada a desfer-me da cap dels meus llibres, encara què no m’hagués agradat el llibre pensava que a la meva lleixa estava més calentet què passant fred ves a saber per on.
Em va quedar l’esperança que potser algún dia, en alguna de les poques visites a Barcelona o algún altra gran ciutat, trobar-me amb algún llibre alliberat.

Bastant temps després vaig veure què Jesús Tibau va començar a posar en pràctica aquests alliberaments i a Tortosa!!!

Però jo mai em trobava cap llibre alliberat.

Ahir li estava explicant a una amiga que era el bookcroossing i que avui dissabte es faria un alliberament massiu a Tortosa, ella em va dir, “doncs demà sortirem a buscar-los!! “

Li vaig contestar que no, que ens els haviem de trobar què aquesta precisament era la gràcia! Trobar-te’l ,

Aquest matí he anat a buscar a aquesta amiga, haviem d’acabar de fer unes compres de carnestoltes, i m’ha dit que enlloc d’anar per les afores de Tortosa, què creuessim la ciutat amb el cotxe, per si ens trobavem algún llibre, “- desde el cotxe com vols veure els llibres??" però també li he dit : "obre bé els ulls per si de cas…”.

Com el centre comercial Carrefour estava a petar de gent hem decidit tornar cap dins Tortosa a pendre alguna cosa, i quan passavem amb el cotxe per davant la passarel•la què creua les vies, desde l’avinguda Barcelona, n’he vist un! Miraaaaaaaa’l al banc!!!

Tot i què hi havia gent prop, el llibre estava allí.
No he pogut parar el cotxe, i la intenció era baixar fins l’estació i donar la volta a la mini-rotonda i tornar a buscar-lo. Però llavors ha estat quan he vist el nostre!!!
Assegut al banquet que hi ha prop de la Residència d’avis San Miquel, al miradoret que dona a l’estació, allí ens estava esperant, mirant com arriben i marxen els trens.
He parat a la parada d’autobús que ningú utilitza i la meva amiga a baixat a recollir-lo.

“Ciutats del Vers” és el títol i com tot està ple de casualitats.

Perquè he sabut què era el nostre llibre, doncs per què estava al carrer on he crescut que desde petita què m’ha vist correr amunt i avall, a més hi passo cada dia, quan vaig a dinar a casa els meus pares, però avui ja havia avisat a la meva mare que no aniria a veure’ls, així doncs no havia de passar per allí , ha estat casualitat.

Dins ens hem trobat un paperet escrit amb llapis, què hi diu:

“educadament, perquè em faig vell, m’acomiado de les restes del meu naufragi”

Avui ens disfressem de pirates, esperem no naufragar…

El llibre és de poemes, i el primer què he llegit només obrir-lo ha estat una cita de Pessoa què diu:

“Veure és haver vist”

el subtítol del meu bloc és “sobre allò què he vist en algún lloc”, un altra casualitat...

També m’ha critat l’antenció aquest poema:

Sol d’aigüa.
L’aire liquid, transporta esglèsies
Cap a lents rius d’hores salades.
La meva vida aquí,
Com un tranvia
Que ha vençut la pujada

Al novembre vaig estar a Oporto i m’ha recordat molt la ciutat.
És clar, aquest poema parla de la ciutat de Lisboa i pel què m’han dit s’asemblen molt.

Bé finalment, dir-vos que la meva amiga i jo hem decidit que aprofitant que un exemplar de “Il•lusions i incerteses” viatjarà a Castelló on s’hi quedarà a viure amb la familia, “Ciutat del vers” li farà companyia durant el trajecte i viurà l’aventura de ser alliberat en un altra contrada, esperem que tingui sort en el seu nou destí, tot i què pel moment el tenim adoptat, i com podeu veure a la foto, penso ara per ara és feliç compartint els records de les ciutats que he vist amb les seves en vers.

He vist...

2011-02-13T14:38:00.004+01:00

El dijous vaig acudir a la meva classe setmanal de ioga, molts cops abans de començar la pràctica o al acabar sorgeixen temes o dubtes que posem en comú.
Aquest dijous vam estar parlant una miqueta sobre el Feng shui, jo ja n’havia sentit a parlar. Segons la tradició Xinesa per tal que l’energia flueixi per una casa, les habitacions d’aquesta han d’estar orientades d’una certa manera o d’un altra, també influeixen els colors amb les que les pintem o inclús la decoració.

Doncs, bé, la meva sorpresa va ser quan van dir què les espelmes paren l’energia d’una casa,
-“Però si en tinc la casa plena!!”– vaig exclamar, -“Pos, llença-les”- en van dir
Es va comentar que el millor lloc per encendre una espelma seria la cuina, degut a què és el lloc on hi ha el foc dins una casa, on cuinem, i què tradicionalment es trobava al centre de les cases i al voltant del qual girava la vida familiar.
Ben pensat, no és tant extrany i és del tot cert que la vida i l’evol•lució humana s’ha gestat al voltant de la llar de foc, però el que més em va traumatitzar va ser quan em van dir què una prestatgeria plena de llibres també parava l’energia,
“-com????????????? Però si en tinc una de plena”- vaig tornar a exclamar – “Ara entenc la meva negativitat”- els vaig dir rient.
Em van dir què els col•loqués d’un altra manera, què no s’amonteguèssin, com deixant espai entre ells.
La conversa va continuar amb altres temes i la pràctica va acabar com cada dijous, totes ben relaxades.
Al arribar a casa ja ni me’n recordava de les espelmes ni els llibres .
Ahir la tarda, mentre estava intentant estudiar per l’examen que tinc dijous vaig començar a inquietar-me i no podia concentrar-me, cosa que és normal en mi, sempre em passa, però va ser llavors quan em va venir al cap la conversa del dijous.
Vaig girar la cadira de rodetes i em vaig quedar mirant la prestatgeria que s’aixecava a la meva esquerra, tots els meus llibres em cridaven desesperats.
Vaig veure com estaven “apretats” uns contra els altres, com empressonats. Potser si què necessitaven una miqueta d’aire i què l’energia poguès fluïr a través d’ells. Així que vaig agafar l’escaleta i vaig començar a moure’ls una mica, deixant aire entre ells, tal com m’havien dit les companyes.
Com encara em queda força espai no vaig tenir problema en recolocar-los.
Ara em miro la prestatgeria i la veig extranya, l’ordre amb el que els tenia col•locats ha desaparegut, però si què és veritat què ara sento que els llibres respiren, tornen a tenir vida.
Així que si veieu què els vostres llibres estàn empresonats, l’únic què heu de fer és donar-los una mica d’aire i que l’energia fluixi amb ells, és un petit canvi que no fa mal a ningú i molt menys als llibres, no costa res fer-los tant feliços com ells ens fan a nosaltres.

He vist un nou blogg

2011-02-02T20:55:00.004+01:00

Ahir aterrava un nou blogg a les nostres terres.

Li donem la benvinguda i esperem que aquest viatge per les terres virtuals dels bloggs li sigue del tot acollidor.

Poc a poc ens anirà explicant totes les histories i altres coses què du guardades a la seva maleta i que no tinc cap dubte que porta plena d'il·lusió.

Per començar ens porta a un país llunyà i exòtic... però millor què ens ho vagi explicant ella, no???

http://elsmeusviatgesimes.blogspot.com/

Benvinguda!!!!!

He vist... el google Art Project

2011-02-01T21:08:00.004+01:00

A partir d'avui mateix està disponible el "google art project" amb el qual podrem passejar-nos virtualment per les sales d'alguns dels museus més importants del món.

Entre els Museus que participen en el projecte podem trobar el "British Museum", el "Rijksmuseum" d'Amsterdam, el "Metropolitan" de Nova York, la "Galeria dels Uffizzi", el "Thyssen-Bordemitza" i el "Museu Reina Sofia" d'art contemporani, entre d'altres.

Esperem que disfruteu de l'art amb aquesta web!!!!

http://www.googleartproject.com/

Ernst KIRCHNER (1880-1938)

2011-01-09T15:26:00.003+01:00

Pintor expressionista alemany cofundador del grup "Die Brücke" (El Pont)
Es caracteritza per l'expressivitat mitjantçant colors purs i cridaners. Figures planes i violents escorzos, influït pels fauvistes francesos i l'art primitiu, recuperen la xil·lografia. La temàtica: la prostitució, la vida nocturna,la miseria, el seu art fou declarat pels nazis com "art degenerat" i moltes de les seves obres foren requisades i posteriorment venudes o cremades en una gran crema al març de 1939.

He vist.. un pare Noel

2010-12-26T12:42:00.004+01:00

Ahir la tarde, vaig notar quelcom extrany al meu racó de meditació, vaig mirar i vaig trobar un petit Pare Noel assegut al meu "zafu" meditant.

Potser necesitava un momentet de relaxació després la feinada de la nit anterior, o potser meditava sobre els excesos d'aquests dies...

Lo Renaixement i Los Col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa

2010-07-23T13:54:00.002+02:00

Des d’ahir la tarde a la ciutat de Tortosa hem fet un salt en el temps i hem tornat al s. XVI.
Fins diumenge podrem passejar un altre cop per l’època del Renaixement gaudint d’edificis magnifics com els Reials Col·legis, la Catedral, les muralles, entre d'altres què la resta de l’any semblen oblidats...

Aquest any es commemora els 500 aniversari de Cristofor Despuig, així doncs ens unim al homenatge blocaire a la seva obra “Els col·loquis de la Insigne ciutat de Tortosa”
proposat pel blog “Tens un racó dalt del món”

Una de les llegendes què ens explica en el col·loqui tercer, és valerosa actuació de les dones tortosines davant el setge al qual va estar sotmesa la ciutat, durant l’absència de Ramón Berenguer, que es trobava en terres lleidatanes:

“... finalment conclogueren que elles havient pensat una cosa pera remediar los mals que tenien de sobre, molt bona y molt convenient, y era: que totes elles se armarien y pujarien á les muralles ab llanses y altre armes vistoses de ferro, y ab moltes banderes y atambors, farien gran vista y soroll de gen de guerra; y que los homens per alta part tot en un temps molt ben armats y determinats ferissen en los enemichs que tenien lo siti en la part de San Juan...”

2010-05-22T14:20:00.003+02:00

impossible concentrar-me, els pesaments s'escapen cap un altra banda...

He vist...

2010-01-16T12:51:00.003+01:00

Bon Nadal

2009-12-24T19:23:00.003+01:00

Lo faro

2009-10-03T12:38:00.006+02:00

"Gent del Desert"

2009-04-01T19:23:00.003+02:00

"Molles" és l’últim disc del grup d’Ontinyent “Gent del Desert”.

“Gent del Desert” van començar la seua carrera musical l’any 2006, tal com ells diuen “com prolongació de la tertúlia literaria El desert de la Paraula” que es reunia al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida.

En seu primer espectacle van musicar l’obra d’un escriptor ontinyentí i d’allí va sorgir el seu primer disc “El pèndol i la terra”.

Ara, tornen a treure el nas, musicalment parlant, amb “Molles” on han musicat textos de poetes amics i entre altres creacions propies han comptat amb la col·laboració d’altres músics més coneguts, com el membre d’Obrint Pas Miquel Gironés.

Per fer un petit tast de la música d’aquest grup podeu accedir aquí:

http://www.myspace.com/gentdeldesert

també trobareu informació al blog:http://eldesertdelaparaula.blogspot.com/

Desde el Bloc de Setes els desitgem molta sort amb aquest segón disc

i esperem que quan siguen famosos ens signen un autògraf al llibre d' Hist. Ant. de la Pen. Ibérica ;-D

He vist... un tronc corcat a la vora del mar...

2009-03-21T14:49:00.005+01:00

William Blake (1757-1827)

2009-01-31T13:41:00.008+01:00

Blake pertany als pintors visionaris, aquests entenen d’una manera diferent el resorgiment del classicisme més interpretatiu, busquen el sublim.
Prenen atenció a l’anatomia, destaquen la musculatura i molt més les actituts apasionades i terribles, no tenen equilibri o moderació severa si no moviments transcendentals i dramàtics, tensos i fins i tot violents

És imposible desvincular l’obra pictòrica d’aquest autor amb la seva obra poètica.
Format en les tècniques del gravat, la seva obra artística és bàsicament la il·lustració de llibres com si fòssin codex medievals. Dona més importancia al dibuix amb llapis o tinta i acol·loreix amb acuarel·la o tèmpera.
Una de les fons principals d’inspiració és la Biblia com també ho és la mitologia clàssica greco-romana, Dante i Sheakespeare.

Crea imatges de personatges al·legòrics basats en noms de persones reals històrics com Newton i Nabucodonosor; imaginats a mig camí entre personatges bíblics i deus o herois del ‘Olimp. Les figures son monumentals fet què ens recorda a Miquel Àngel.
La contradicció fou una de les constants més significatives de la seva vida i pensament.

Bon Nadal

2008-12-24T19:13:00.003+01:00

Lo llagut de l'Ebre arriba a port...

2008-12-04T13:43:00.004+01:00

Ahir a la nit, després de tot un dia de travesia desde que va sortir de les drassanes roquetenques, el llagut de l'Ebre va arribar a bon port.

http://localaix.blogspot.com/

Deixa'm somiar...

2008-12-01T13:34:00.011+01:00

Deixa’m somiar...
Deixa’m somiar que camino un altre cop pels seus carrers .
Deixa’m somiar que oloro els colors dels frescos de les capelles i que m’enlluernen les teules rojes de les teulades...
Deixa’m somiar amb Primaveres, Venus i Madonnes, amb herois mitològics que m’observen inmòbils o amb presoners que s’alliberen de les seues cadenes.
Deixa’m somiar amb fortaleses que son Palaus i amb Palaus que son fortaleses, que ens amaguen tresors insospitats...
Deixa’m somiar que el temps s’ha aturat, tan es val si fa deu anys o si fa cinc segles.
Deixa’m somiar que em menjo un gelat, que obro els ulls i què és realitat...
I els somnis es feren realitat...

Futurisme

2008-08-13T14:26:00.009+02:00

Al 1909 Marinetti va publicar el primer manifest futurista, extreia les seva ideologia dels simbolistes francesos, i de Nietzche la idea de l’artista com heroi i l’art com a forma d’acció.
El moviment es va desembolupar a Italia un país allunyat de l’òrbita vanguardista parisina i es va caracteritzar pel nacionalisme, els atacs contra la tradició artística i les institucions culturals (res del passat havia de ser conservat), rebutjaven cualsevol posició feminista i despreciaven l’armonia i el bon gust; en canvi exalten el progrés mecànic i els elements industrials; en el manifest Martinetti afirmava que “que un automòbil a tota velocitat era més bell que la Victòria de Samocracia”.

Els artístes que van seguir Marinetti tècnicament van adoptar les formes neoimpressionistes de Seurat i Signat tot i que amb la tendència d’allargar la pinzellada. Amb l’aparició del cubisme ràpidament l’incorporen per tal d’intentar representar el moviment i la velocitat.

Alguns dels artístes futuristes més destacats foren:

Giacomo Balla (1871-1858) en ell observem aquesta obsessió pel dinamisme. A “Nena corrent sota un balcó” intenta trasmetre la idea del moviment, tal com si fos una fotografia de Marey on en una placa fotogràfica es capten les diferents fases del moviment.

Gino Severini (1883-1966) el fet de viure a París li va permetre fer d’enllaç entre les vanguardies i el futurisme. Es va interessar molt per l’obra cubista de Picasso, Braque i Juan Gris en “La ballarina blava” intenta sugerir el moviment d’una ballarina andalusa, posiblement es tracti d’un homenatge als fundadors del cubisme.

Carlo Carrà (1881-1966) un dels seus cuadres més destacats és “Manifestació intervencionista” on s’hi poden observar consignes a favor de la intervenció italiana a la primera guerra mundial que desde el centre de l’obra fins als extrems semblen expandir-se com si fos l’esclat d’una bomba.

Umberto Boccioni (1882-1916) en la seva obra “El despertar de la ciutat” volia exaltar el treball humà però va acaba sent una representació de les transformacions industrials de les ciutats.

Després d’una visita a París adopta elements cubistes en els seus cuadres com a “Els estats d’ànim II, Els adeus” on apareixen formes mecàniquies (locomotora) amb un tractament cubista i també incorpora els números per tal de potenciar el caràcter pla de la tela.

Amb el final de la primera Guerra Mundial practicament desapareix el moviment.
Seguint els seus ideals molts futuristes van participar activament a la guerra, segons Marinetti treze futuristes hi va perdre la vida i quaranta més hi van resultar ferits. Però el que realment feu desaparèixer el moviment van ser les desavinences estètiques dintre del mateix grup. Només Balla va seguir el camí futurista que havien començat uns anys enrrera.

Mark Rotkhowich (1903-1970)

2008-06-22T13:30:00.003+02:00

Més conegut com Mark Roktho va nèixer a l’actual Letonia i al 1913 va emigrar amb la seva familia als Estats Units.

Va realitzar una pintura que s’anomena “color field” (camps de color) on despareix la figuració, el simbolisme i el contrast entre llum i ombra. Amb l’intencionalitat d’evocar l’efecte de l’infinit els camps de color s’expandeixen més enllà del quadre.

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASMENT

2008-05-17T12:51:00.002+02:00

Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l’Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d’unir la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) amb la d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l’àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l’alarmisme i la manipulació que el govern català i l’Agència Catalana de l’Aigua estan fent de la falta d’aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l’Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l’últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l’Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d’aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d’especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l’aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l’estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d’aqüífers contaminats i la dessalinització

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L’ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l’aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l’Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l’altura i defensen els interessos del territori, davant d’aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l’aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d’altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l’Ebre, a la Plataforma en Defensa de l’Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l’objectiu d’aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

Ebresfera (Terres de l’Ebre), 15 de maig de 2008

Aigua

2008-05-17T12:28:00.007+02:00

He vist la Font de Duchamp

2008-05-11T13:09:00.004+02:00

El Dadaísme va aparèixer a la ciutat de Zurich al 1914, país neutral durant la Primera Guerra Mundial.
El moviment dadà va permetre una renovació dels mitjans d’expressió i va posar entredit l’activitat artística, la funció de l’art i el paper de l’artista en la societat.

Marcel Duchamp, Francis Picabia i altres artistes es van establir a Nova York fugint de la guerra. Nova York era una ciutat amb poca tradició cultural i aquests artistes es van unir en “La societat d’artistes Independents” amb la finalitat d’organitzar exposicicions en les que no s’exclouria a ningú ni es donarien premis.

Al 1917 es realitzava la primera exposició i Duchamp va enviar una obra signada sota el pseudònim de R.Mutt que portava per títol: “Font.”
El jurat no va admetre aquesta obra al·legant què era una provocació, la obra en si era un urinari posat de l’inrevés. Duchamp què també era membre del jurat va dimitir ja que les bases permetien la lliure participació amb el previ pagament de sis dolars; a més sostenia que “La Font del Sr. Mutt igual que una banyera, no és inmoral. És absurd. És un accessori que es veu diariament als aparadors dels fontaners” i també deia que el fet no no haver estat realitzada amb les propies mans del Sr. Mutt no tenia importància, el que realment importava era què ell l’havia escollit.

El què pretent Duchamp amb els seus “ready-mades”, què així s’anomenen aquests tipus d’obra, és descontextualitzar l’objecte i d’aquesta manera convertir-lo en objecte artístic només per la simple elecció de l’artista. Amb “La Font” Duchamp reivindica la bellesa de l’objecte industrial.

“La Font” va suposar una ruputura amb les normes establertes i és va obrir el camí cap al surrealisme.

Quan vaig ensenyar les fotografies algú va dir:
-T’has fet una foto al costat d’un urinari???
- Urinari??? On?? Jo només veig una Font…

Daumier

2008-04-27T12:16:00.003+02:00

Honoré Daumier (1808-1879)

Enmarcat dins el realisme, Daumier va fer crítica social del moment polític en el que va viure i per això va aprofitar la força expressiva que tenia la prensa on va publicar una sèrie de litografies i caricatures crítiques amb el govern burgés.

En la seva obra l’heroi normalment no sol ser un èsser individual, sino la colectivitat anònima. Persones que viuen el dia a dia, què sofreixen el món del treball i suporten les desigualtats socials. Emigrants, persones que esperen a l’estació un tren i què després ocuparan el vagó de tercera, lladres, moliners, ferrers, pintors, jutges, advocats, jugadors, actors, noctambuls... a tots ells els podem trobar en la seua obra i fins i tot algún que altre personatge literari què segur que ens és ben familiar…

Lo llibre

2008-04-23T14:54:00.004+02:00

Coincidint amb el dia de Sant Jordi aquí està la meua proposta per al 52è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món

No se quan temps porto en aquest prestatge, no se comptar els dies ni les nits, bé, menteixo, no vull comptar ni les nits ni els dies. No vull pensar que algún dia ja no la veuré més entrar per la porta, per què que serà de mi llavors? Què serà de tots nosaltres...

He passat tant temps observant-la, esperant cada dia que arribés per la tarda, que encengués el llum i es posés a estudiar o a fer veure que estudiava, l’observava com feia gargots al paper o com feia volar la imaginació, l’he vist riure i l’he vist plorar, podria dir que l’he vist fer-se gran.

El dia que vaig arribar va ser emocionant. Recordo com em va mirar; els seus ulls clars van passar tendrament per sobre la coberta, però amb un aire d’indiferència malgrat això hi havia alguna cosa diferent en aquella mirada. Es va aturar i va tornar a mirar-me. Va passar els dits delicadament per sobre meu i llavors em va agafar, recordo el tendre tacte de les seves mans. Va llegir la contraportada i em va tornar a mirar, ara cara a cara i em va regalar un petit somriure. M’havia elegit a mi. Mai m’havien mirat d’aquesta manera, en la meua curta vida desde la sortida de l’impremta només m’havien tractat com cualsevol altra mercaderia, sense tenir en compte els meus sentiments, com si fos un èsser inert, sense vida... i jo si que en tinc de vida, cada pàgina n’és una prova.

Els dies que va estar llegint-me van ser fantàstics em feia sentir important, em portava amb ella allà on anés. Vaig veure el petit món on vivia, el menjador, l’habitació, l’estudi...A mi m’agradava quan s’asseia al terra del passadís em feia sentir que erem uns bohemis, que trencavem les normes i barravem el pas a cualsevol que volgués creuar-se en el nostre camí.
Quan ja faltava poc per a que conegués el meu final, vaig temer seriosament pel meu destí. Què seria de mi? Tenia temor que em deixes abandonat en cualsevol racó, oblidat de tothom, fins i tot tenia un malson en el que meues fulles eren utilitzades per encendre un foc... desitjava tant poder re-escriure’m per tal que no acabés mai la meua historia...Van ser uns dies terribles!!! Però aquest dia havia d’arribar i així va ser... un cop va llegir la meva última frase va fer un sospir i em va tornar a regalar un petit somriure tal com el del dia que em va trobar. Se’m va apropar al pit i em va abraçar sabia que era una mena comiat. Si hagués tingut llàgrimes us aseguro que hagués omplit tot un oceà.
Encara entre la dolça abraçada és va dirigir cap l’estudi. Va mirar cap la prestatgeria, buscava quin seria el millor lloc per mi. Vaig respirar alleugerit. Vaig tenir el plaer de compartir espai entre l’Odissea d’Homer i Cami de Sirga de Jesús Moncada. Vaig pensar que era tot un honor conviure amb dos llibres d’aquella categoria. Des d’aquell lloc podia continuar observant-la.

De quan en quan agafava a un o a un altre, i rellegia alguns paragrafs i els tornava al lloc, frisava per tal que algún dia m’agafés un altre cop. El dia que això va succeir vaig ser el llibre més feliç de la prestatgeria. Em va fer sentir viu un altre cop.
Vaig anar veient com poc a poc arribaven nouvinguts i va arribar un punt que va tenir que comprar més prestatgeries i això em va aliviar, significava que no es desfaria de cap de tots nosaltres.
Però un dia, debia ser un diumenge al matí que una revol•lució va invadir l’estudi. Alguna cosa deuria passar que s’escapava a la meua conciència per que van començar a posar-nos en caixes. Primer els va tocar als que estaven als prestatges més baixos i jo desde un dels punts més alts ho observava estupefacte. Ens havia arribat l’hora??
Em van posar entre dos manuals d’Historia Antiga Universal, m’ofegava, em faltava l’aire, necesitava sortir d’allí, si hagués tingut veu hagués fet un xiscle, hagués critat fins esguerrar les meues cordes vocals i quedar-me sense veu.
Entre aquells dos companys vaig entendre el significat de la paraula volum i em sembla que em vaig aprimar uns centimetres i tot!

Quan s’obrí la caixa vaig tornar a sentir la claror de la llum i en treure’m de damunt un dels volums la angoixa va anar desapareixent, Llavors vaig notar un altre cop com m’agafava tendrament. La prestatgeria estava montada però en un lloc que semblava un magatzem. Tot apuntava a que encara no havia arribat la nostra hora. Ens va col•locar un altre cop delicadament als prestatges, un per un, amb cura de no fer-nos mal. Al acabar va marxar... Encara no sabia que ara ja no la veuria tant sovint com fins llavors.

De tant en tant passava a visitar-nos, consultava alguna cosa d’interés i marxava...
Les meues fulles s’ablanien i es doblegaven, volia imaginar que el què em passava era degut a la tristor, una visió massa romàntica pensareu, però, la realitat era un símptoma d’envelliment accelerat pel clima húmit i fred del nostre nou habitatge.

No se quan temps vam passar en aquell lloc però el meu estat d’ànim era depresiu. Ara ignorava quines eren les seves lectures i si tenia nous companys d’aventures. Segurament eren altres els que rebien els seus somriures i notaven com els seus dits passaven les pàgines... desesitjava que la tinta de les meues paraules es difuminés i què les meues fulles es desfessin... volia no ser.

Quan ja no podia més i implorava als déus de l’olimp, als déus de totes les religions posibles que em permetessin desapareixer, va apareixer ella. Feia temps que no ens visitava. Portava caixes de cartró. Aquest cop vaig pensar que les meues súpliques havien estat escoltades i què ens portarien algún contenidor de reciclatge i què per fi m’alliberaria d’aquest estat melancònic.
Em donava igual que m’aixafessin dos volums historia antiga com si n’eren quatre. Aquest cop em va posar amb la Plaça del Diamant i el Quixot però ja m’era igual.

La llum va inundar la caixa, m’imaginava algún lloc i fosc i brut, estava preparat per a un final ben dramàtic, però no m’esperava aquell esclat de llum. Una finestra ens regalava l’alegria del sol que s’escampava per les pareds pintades de groc i verd pistatxo de l’habitació. Una prestatgeria nova, gran, s’aixecava davant meu, no m’ho podia creure, teniem una nova llar!!.. Vaig entendre que el magatzem havia estat una mesura provisional per no desfer-se de nosaltres i em vaig sentir malament per haver volgut autodestruir-me, per no haver volgut seguir sent jo mateix. Mai ens havia oblidat.

Ara continúo observant-la cada dia, com estudia o com fa veure que estudia però ja no fa tants gargots al paper ara utilitza l’ordinador i com fa volar la imaginació i continúo esperant que m’agafi un altre cop per llegir algún fragment, com sempre fa amb algún de nosaltres...

Zoran Music (1909-2005)

2008-04-20T12:45:00.017+02:00

Zoran Music “De Dachau a Venècia” és l’exposició d’aquest pintor que es pot veure a la Pedrera de Barcelona.

No coneixia l’autor, el vaig descobrir un dia fent zapping a la televisió quan vaig “entrompessar” amb un programa que parlava d’aquest pintor i van mostrar alguns dels quadres que es poden veure a l’exposició. No sabia el què però el seu estil em recordava algú. Certament, al 1933 va estar a Madrid atret per Goya i el Greco, va ser quan vaig relacionar el quadre de Goya “Gos semienfonsat” amb la manera de pintar de Music, i fins en els quadres de la seva última étapa “autoretrats” podriem intuïr alguna reminscència del Greco.

En l’exposició tant es pot veure obres de paisatges de la Toscana, Dalmàcia i Venècia, ciutat on va viure i on hi advertim en els quadres un aire romàntic i al mateix temps fantasmagòric de la ciutat.

Però el que sobta més son el quadres del cicle ”No som els últims”, visons del que va viure al camp de concentració de Dachau on va ser deportat durant la Segona Guerra Mundial. Quadres de cadavers amontegats però malgrat la cruesa i dramatisme del motiu pictòric aquest es converteix en poesia per als nostres ulls...

Tal com diu el fullet informatiu: “L’obra de Zoran Music, de gran coherencia i una de les més singulars de la segona meitat del segle XX constitueix una de les poètiques més intenses sobre la fragilitat de l’ésser humà, mitjantçant l’expressió i la representació, sense concessions, de la soledat del destí humà i s’alça sobre les veus més incisives i eloqüents del desemparament existencial que s’apodera de l’home després de la Segona Guerra mundial.”

Amb la frase de l’autor: “Tota la meva pintura ha girat entorn d’un únic tema: el paisatge desèrtic que és la vida” es tanca l’exposició què és pot veure fins al 18 de maig, totalment recomanable i què no deixa indiferent al visitant.

"Gos semienfonsat". Goya

He vist el Panteó

2008-04-13T14:12:00.013+02:00

Aquest temple romà suposà una fita en l’arquitectura romana i va servir d’exemple per molts arquitectes posteriors.

Quelcom que viatgi a Roma i visiti el Panteó tindrà una visió molt diferent de com el van veure els romans del segle II d.C. En l’antiguitat es trobava al fons d’una plaça porticada i s’accedia al podi per unes escales què avui en dia ja no existeixen.

Es va construir entre els anys 27-25 d.C a instacia d’Agripa, després d’un incendi l’any 80d.C es va reconstruir per complet per Dominicià. Però fou Adrià qui va plantejar una nova planta què va canviar per complet l’estructura incial de l’edifici.

La nova construcció constava d’una “cella” circular precedida d’una “pro-naos” amb setze columnes què ens donen la benviguda i divideixen aquest espai en tres petites “naos”. Aquestes columnes sostenen un frontó triangular on hi ha la inscripció “ Marc Agripa, fill de Luci, el va fer durant el seu tercer consulat”

Per a la construcció dels fonaments i el tambor es va utilitzar “opus caementicium” (formigó). A la part baixa s’havien d’insertar les capelles per les escultures dels déus i es van utilitzar maons per crear una serie d’arcs de descàrrega. Tot el pes recau sobre vuit pilars de ciment.

L’estructura es va alleugerir amb l’altura per això és va utilitzar “caementa” i a la part superior tuf groc i pedra tosca, materials molt lleugers.

L’ocul central medeix 9 metres i el diàmetre de la cúpula és 43.30 m què és la mateixa que l’altura del’edifici.. La cúpula està decorada amb cinc fileres de “cassetons” concèntrics que es van estretint a mesura que s’aproximen al òcul i fan la funció de nervis per enfortir l’estructura.

El temple estava dedicat a tots els déus romans per lo que la cúpula podria representar l’esfera celest ja que les perfectes mesures fan que es pugui inscriure una una esfera en l’edifici, figura què els romans consideraven perfecta.

Podria dir que m’imaginava que el Panteó era molt més gran, però us enganyaria, ja ni tan sols recordo quina idea previa tenia de l’edifici. Em va impactar la primera visió que vaig tenir in situ: un gran túmul encastat sobre l’asfalt del carrer.

Les enormes columnes corinties de la pro-naos semblaven un bosc per on els rajos del sol intentaven escolar-se per poder accedir a l’interior.

Un cop dins, silenci... un silenci només trencat per algún estornut d’altres “guiris” que com nosaltres alçaven el cap cap l’òcul, l’única obertura que il•lumina el fred i auster interior. Sota aquella bòveda desapareix la sensació de pes i rigidesa de l’exterior, et sens petit i al mateix temps lleuger i notes com una espiritualitat harmònica invadeix fins l’últim racó de la "cella".

Matisse

2008-04-06T14:35:00.005+02:00

Vauxelles va anomenar "fauves"(feres) a un grup de pintors que van exposar en el Saló de Tardor de 1905. Les seves pintures es caracteritzaven per l'ús d'un cromatisme agressiu i estrident.

Henri Matisse (1869-1954), fou un dels principals components d'aquest grup.
La seva pintura és senzilla i prefereix les tintes planes i el decorativisme enfront de l'ús de la perspectiva i el modelat

He vist la metamorfosi de Dafne

2008-03-24T12:30:00.011+01:00

Gianlorezo Bernini fou arquitecte, pintor però on més va destarcar fou en escultura.
Nascut a Nàpols desde petit va viure a Roma on el seu pare s’havia de fer càrrec de part de la construcció dels ornaments d’una capella a Santa Maria Maggiore per al Mausoleu del papa Pau V. Allí va ser on va començar la seva activitat, sota el mecenatge dels Borghese entre 1619 i 1622 s’ocupa d’una escultura individual i quatre grups: Eneas, Anquises i Ascani; El rapte de Proserpina, Neptú i Tritó i Apol·lo i Dafne.

En aquest últim grup l’autor italià representa en ella l’escena mitològica en la què Dafne, filla del riu Peneu es perseguida pel déu Apol·lo, boig d’amor per ella. La ninfa en el moment de la fugida fa una pregaria a Zeus per tal que l’alliberi i aquest escoltant la seva súplica la converteix en llorer.

L’escultura barroca és caracteritza per representar les passions, els sentiments, el moviment espontani. L’escultura de Bernini capta el precís instant en què Apol·lo toca Dafne i aquesta sofreix la metarmorfosi. És moviment en l’acte.

La Galleria Borghese ens va donar la benvinguda amb una cançó de Raphaella Carrá, i estupefactes ens vam mirar els tres, no sabiem si era un bon auguri o una invitació per sortir corrents. Tot i això estavem allí i no hauria permés estar a les portes i marxar només per que la Carrà sonés a la radio de la recepció de la Galleria.

Vam recórrer sales admirant altres obres de Bernini, el David (què ja en parlaré en un altra ocasió); El rapte de les Sabines, Paolina Bonaparte com Venus de Cánova i quadres fantàstics com Amor sacre, amor profà de Tizià... però, per mi, el millor moment va ser el què vam arribar a la sala d’Apol·lo i Dafne, una de les meves escultures preferides desde sempre.

Vaig poder veure com els dits dels peus es transformen amb arrels, la suau pell de ninfa es torna aspra escorça, els dits prims de les seves mans es van tornan fines rames i els cabells moguts per l’aire fulles...
La cara del déu una mescla entre satisfacció per haver conseguit atrapar la ninfa i al mateix temps sorprés per la trasformació d’aquesta.

Vaig observar que gairebé tots els vistants que entraven a la sala es situaven enfront de l’escultura (o al menys on ells creien que era la part frontal), un cop l’havien admirat es col·locaven a l’angle oposat i llavors marxaven sense més... Sempre he pensat que una escultura, en la mesura de lo posible, s’ha de veure donant-li tota la volta. Per això vaig voler més anar més enllà, i no només mirar-los la cara i vaig caminar molt lentament al seu voltant sense apartar la mirada intentant no perdre cap detall de la metamorfosi que estava succeïnt en aquell mateix moment...

Quan ja haviem recorregut totes les sales vaig poder escapar-me uns mintuts dels meus companys de viatge i vaig tornar a la sala. No hi havia ningú, només jo i l’escultura.
Vaig tenir la temptació d’emportar-me-la a casa, però no em cabia a la maleta així que em conformo amb mirar-la de quan en quan a les fotografies dels llibres.

Web de la Galleria Borghese: http://www.galleriaborghese.it/borghese/it/default.htm

Kandinsky

2008-03-15T12:10:00.005+01:00

El color negre segons Kandinsky en el seu llibre "Sobre l' espiritualitat que hi ha en l'art"

"És com el silenci en el que entra el cos, després de la mort, quan la vida ha estat consumida fins a la fi. És exteriorment, el color més desprovist de ressonància. Per aquesta raó, tot altre color, fins i tot aquell que el seu so és el més débil, adquireix, quan és destaca sobre aquest fons negre una sonoritat més neta i una força augmentada"

He vist la inmaterialitat de la Torre Eiffel

2008-03-08T12:34:00.007+01:00

Sens dubte la Torre Eiffel és el monument més característic de Paris. Trescents metres de ferro que havien de ser derruïts un temps després de la seva construcció continúen fascinant a milers de visitants.

Amb l’invenció del laminador universal que va permetre l’obtenció de grans vigues de ferro, l’utilització d’aquest material va obtenir un gran auge en l’arquitectura, fet que va comportar controversia entre els intel·lectuals de l’època, que no es posaven d’acord amb el fet que es considerèssin com art les obres d’ingenieria com per exemple els ponts.

Alguns cèlebres escriptors com Maupassant foren acèrrims detractors de la construcció de la singular torre; tot i això és diu què Maupassant dinava tots els dies al restaurant de la Torre, el motiu era que l’únic lloc de París des d’on no és veia l’horrorosa construcció era la mateixa Torre. D’altres artistes, però, la van admirar com Degás i Delaunay.

Tour Eiffel 1926 (Robert Delaunay)

Un cop ens vam plantar sota la Torre la vista se’m va enfilar cap amunt en busca del punt més alt.
En ple agost la cua per agafar l’ascensor fins a dalt de tot feia més por que l’altura de la mateixa torre.
Després d’una estona de mirar-nos la cua vaig convèncer a la meua companya de viatge d’emprendre el camí tal com ho havia fet Eiffel cent anys enrrera. Pujariem a peu.

Ens vam enfilar per una de les potes.
Poc a poc ens anavem enlairant sobre Paris, protegides per l’envoltori de quilos i quilos de ferro.
A mesura que pujavem, la matèria fèrrea anava desapareixent al nostre voltant, i una sensació de vertigen i desprotecció es va apoderar de nosaltres.
Vam estar una estona al mirador, la vista era impressionant, però va arribar el moment de desfer el camí i tornar a baixar.
Un altre cop la sensació d’escolar-te per qualsevol forat per petit que fos em va tornar atrapar. No gosava amollar el passamans de l’escala. La sensació de buit al anava despareixent a mesura que tornava a crèixer el ferro al nostre voltant.

Al arribar a terra vaig tonar a mirar amunt i em vaig preguntar , i encara em pregunto, com pot ser que tant i tant de ferro m’hagués produït la sensació d’estar enfilada en una una torre feta de fines agulles de cosir.
Això sí, si mai torno a París tornaré a pujar a peu, és una sensació increíble veure i sentir la inmaterialitat de la Torre Eiffel.

He vist els àrbres què va pintar Mondrian.

2008-02-24T14:25:00.010+01:00

Normalment quan pensem amb Mondrian ens venen al cap les seves pintures geomètriques de quadrats vermells, grocs o blaus i oblidem la seva etapa inicial on va cultivar una pintura naturalista plasmant el paissatge de la seva Holanda natal.
Recordo el primer cop que vaig veure un quadre paissatgista de Mondrian. Un company d’estudis em va ensenyar el catàleg d’una exposició sobre l’artista que uns anys abans s’havia fet a Barcelona. Em vaig quedar impressionada. Aquells àrbres de fines branques que s’entecreuaven laberinticament fins l’infinit em van captivar.

He vist els àrbres que va pintar Mondrian, els vaig descobrir quan el tren ens portava d’Amberes a La Haia. Els núvols ens acompanyem tal com havien fet gairebé tot el viatge, de sobte van apareixer d’entre la boirina. La seva imatge fastasmagòrica em va portar el record del catàleg que havia vist uns anys abans. Amb un instant vaig entendre aquell quadre de la pàgina 232 del Ramírez, “Moll i Oceà”, inspirat amb un àrbre com deia el manual…

Moll i Oceà

Un cop a La Haia, a Utrech i fins i tot al mateix Ámsterdam cada cop que ens trobavem amb un d’aquests àrbres no podia evitar pensar: “he vist un àrbre de Mondrian”.

Den Haag (La Haia) Utrecht

2008-02-23T12:41:00.002+01:00

M’agrada mirar els meus àlbums de fotografies. M’assec on sigui, al sofà, al llit o fins i tot al terra fred i repasso una a una les imatges dels llocs o coses que en algún moment vaig poder observar per mi mateixa.

Aquestes imatges que la retina només va poder retindre uns instants conformen els records en la nostra memoria. Petits instants guardats per sempre més…