Daumier

Honoré Daumier (1808-1879)

Enmarcat dins el realisme, Daumier va fer crítica social del moment polític en el que va viure i per això va aprofitar la força expressiva que tenia la prensa on va publicar una sèrie de litografies i caricatures crítiques amb el govern burgés.

En la seva obra l’heroi normalment no sol ser un èsser individual, sino la colectivitat anònima. Persones que viuen el dia a dia, què sofreixen el món del treball i suporten les desigualtats socials. Emigrants, persones que esperen a l’estació un tren i què després ocuparan el vagó de tercera, lladres, moliners, ferrers, pintors, jutges, advocats, jugadors, actors, noctambuls... a tots ells els podem trobar en la seua obra i fins i tot algún que altre personatge literari què segur que ens és ben familiar…

Lo llibre

Coincidint amb el dia de Sant Jordi aquí està la meua proposta per al 52è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món


No se quan temps porto en aquest prestatge, no se comptar els dies ni les nits, bé, menteixo, no vull comptar ni les nits ni els dies. No vull pensar que algún dia ja no la veuré més entrar per la porta, per què que serà de mi llavors? Què serà de tots nosaltres...

He passat tant temps observant-la, esperant cada dia que arribés per la tarda, que encengués el llum i es posés a estudiar o a fer veure que estudiava, l’observava com feia gargots al paper o com feia volar la imaginació, l’he vist riure i l’he vist plorar, podria dir que l’he vist fer-se gran.

El dia que vaig arribar va ser emocionant. Recordo com em va mirar; els seus ulls clars van passar tendrament per sobre la coberta, però amb un aire d’indiferència malgrat això hi havia alguna cosa diferent en aquella mirada. Es va aturar i va tornar a mirar-me. Va passar els dits delicadament per sobre meu i llavors em va agafar, recordo el tendre tacte de les seves mans. Va llegir la contraportada i em va tornar a mirar, ara cara a cara i em va regalar un petit somriure. M’havia elegit a mi. Mai m’havien mirat d’aquesta manera, en la meua curta vida desde la sortida de l’impremta només m’havien tractat com cualsevol altra mercaderia, sense tenir en compte els meus sentiments, com si fos un èsser inert, sense vida... i jo si que en tinc de vida, cada pàgina n’és una prova.

Els dies que va estar llegint-me van ser fantàstics em feia sentir important, em portava amb ella allà on anés. Vaig veure el petit món on vivia, el menjador, l’habitació, l’estudi...A mi m’agradava quan s’asseia al terra del passadís em feia sentir que erem uns bohemis, que trencavem les normes i barravem el pas a cualsevol que volgués creuar-se en el nostre camí.
Quan ja faltava poc per a que conegués el meu final, vaig temer seriosament pel meu destí. Què seria de mi? Tenia temor que em deixes abandonat en cualsevol racó, oblidat de tothom, fins i tot tenia un malson en el que meues fulles eren utilitzades per encendre un foc... desitjava tant poder re-escriure’m per tal que no acabés mai la meua historia...Van ser uns dies terribles!!! Però aquest dia havia d’arribar i així va ser... un cop va llegir la meva última frase va fer un sospir i em va tornar a regalar un petit somriure tal com el del dia que em va trobar. Se’m va apropar al pit i em va abraçar sabia que era una mena comiat. Si hagués tingut llàgrimes us aseguro que hagués omplit tot un oceà.
Encara entre la dolça abraçada és va dirigir cap l’estudi. Va mirar cap la prestatgeria, buscava quin seria el millor lloc per mi. Vaig respirar alleugerit. Vaig tenir el plaer de compartir espai entre l’Odissea d’Homer i Cami de Sirga de Jesús Moncada. Vaig pensar que era tot un honor conviure amb dos llibres d’aquella categoria. Des d’aquell lloc podia continuar observant-la.

De quan en quan agafava a un o a un altre, i rellegia alguns paragrafs i els tornava al lloc, frisava per tal que algún dia m’agafés un altre cop. El dia que això va succeir vaig ser el llibre més feliç de la prestatgeria. Em va fer sentir viu un altre cop.
Vaig anar veient com poc a poc arribaven nouvinguts i va arribar un punt que va tenir que comprar més prestatgeries i això em va aliviar, significava que no es desfaria de cap de tots nosaltres.
Però un dia, debia ser un diumenge al matí que una revol•lució va invadir l’estudi. Alguna cosa deuria passar que s’escapava a la meua conciència per que van començar a posar-nos en caixes. Primer els va tocar als que estaven als prestatges més baixos i jo desde un dels punts més alts ho observava estupefacte. Ens havia arribat l’hora??
Em van posar entre dos manuals d’Historia Antiga Universal, m’ofegava, em faltava l’aire, necesitava sortir d’allí, si hagués tingut veu hagués fet un xiscle, hagués critat fins esguerrar les meues cordes vocals i quedar-me sense veu.
Entre aquells dos companys vaig entendre el significat de la paraula volum i em sembla que em vaig aprimar uns centimetres i tot!

Quan s’obrí la caixa vaig tornar a sentir la claror de la llum i en treure’m de damunt un dels volums la angoixa va anar desapareixent, Llavors vaig notar un altre cop com m’agafava tendrament. La prestatgeria estava montada però en un lloc que semblava un magatzem. Tot apuntava a que encara no havia arribat la nostra hora. Ens va col•locar un altre cop delicadament als prestatges, un per un, amb cura de no fer-nos mal. Al acabar va marxar... Encara no sabia que ara ja no la veuria tant sovint com fins llavors.

De tant en tant passava a visitar-nos, consultava alguna cosa d’interés i marxava...
Les meues fulles s’ablanien i es doblegaven, volia imaginar que el què em passava era degut a la tristor, una visió massa romàntica pensareu, però, la realitat era un símptoma d’envelliment accelerat pel clima húmit i fred del nostre nou habitatge.

No se quan temps vam passar en aquell lloc però el meu estat d’ànim era depresiu. Ara ignorava quines eren les seves lectures i si tenia nous companys d’aventures. Segurament eren altres els que rebien els seus somriures i notaven com els seus dits passaven les pàgines... desesitjava que la tinta de les meues paraules es difuminés i què les meues fulles es desfessin... volia no ser.

Quan ja no podia més i implorava als déus de l’olimp, als déus de totes les religions posibles que em permetessin desapareixer, va apareixer ella. Feia temps que no ens visitava. Portava caixes de cartró. Aquest cop vaig pensar que les meues súpliques havien estat escoltades i què ens portarien algún contenidor de reciclatge i què per fi m’alliberaria d’aquest estat melancònic.
Em donava igual que m’aixafessin dos volums historia antiga com si n’eren quatre. Aquest cop em va posar amb la Plaça del Diamant i el Quixot però ja m’era igual.

La llum va inundar la caixa, m’imaginava algún lloc i fosc i brut, estava preparat per a un final ben dramàtic, però no m’esperava aquell esclat de llum. Una finestra ens regalava l’alegria del sol que s’escampava per les pareds pintades de groc i verd pistatxo de l’habitació. Una prestatgeria nova, gran, s’aixecava davant meu, no m’ho podia creure, teniem una nova llar!!.. Vaig entendre que el magatzem havia estat una mesura provisional per no desfer-se de nosaltres i em vaig sentir malament per haver volgut autodestruir-me, per no haver volgut seguir sent jo mateix. Mai ens havia oblidat.

Ara continúo observant-la cada dia, com estudia o com fa veure que estudia però ja no fa tants gargots al paper ara utilitza l’ordinador i com fa volar la imaginació i continúo esperant que m’agafi un altre cop per llegir algún fragment, com sempre fa amb algún de nosaltres...

Zoran Music (1909-2005)

Zoran Music “De Dachau a Venècia” és l’exposició d’aquest pintor que es pot veure a la Pedrera de Barcelona.

No coneixia l’autor, el vaig descobrir un dia fent zapping a la televisió quan vaig “entrompessar” amb un programa que parlava d’aquest pintor i van mostrar alguns dels quadres que es poden veure a l’exposició. No sabia el què però el seu estil em recordava algú. Certament, al 1933 va estar a Madrid atret per Goya i el Greco, va ser quan vaig relacionar el quadre de Goya “Gos semienfonsat” amb la manera de pintar de Music, i fins en els quadres de la seva última étapa “autoretrats” podriem intuïr alguna reminscència del Greco.

En l’exposició tant es pot veure obres de paisatges de la Toscana, Dalmàcia i Venècia, ciutat on va viure i on hi advertim en els quadres un aire romàntic i al mateix temps fantasmagòric de la ciutat.

Però el que sobta més son el quadres del cicle ”No som els últims”, visons del que va viure al camp de concentració de Dachau on va ser deportat durant la Segona Guerra Mundial. Quadres de cadavers amontegats però malgrat la cruesa i dramatisme del motiu pictòric aquest es converteix en poesia per als nostres ulls...

Tal com diu el fullet informatiu: “L’obra de Zoran Music, de gran coherencia i una de les més singulars de la segona meitat del segle XX constitueix una de les poètiques més intenses sobre la fragilitat de l’ésser humà, mitjantçant l’expressió i la representació, sense concessions, de la soledat del destí humà i s’alça sobre les veus més incisives i eloqüents del desemparament existencial que s’apodera de l’home després de la Segona Guerra mundial.”

Amb la frase de l’autor: “Tota la meva pintura ha girat entorn d’un únic tema: el paisatge desèrtic que és la vida” es tanca l’exposició què és pot veure fins al 18 de maig, totalment recomanable i què no deixa indiferent al visitant.

"Gos semienfonsat". Goya

He vist el Panteó

Aquest temple romà suposà una fita en l’arquitectura romana i va servir d’exemple per molts arquitectes posteriors.

Quelcom que viatgi a Roma i visiti el Panteó tindrà una visió molt diferent de com el van veure els romans del segle II d.C. En l’antiguitat es trobava al fons d’una plaça porticada i s’accedia al podi per unes escales què avui en dia ja no existeixen.

Es va construir entre els anys 27-25 d.C a instacia d’Agripa, després d’un incendi l’any 80d.C es va reconstruir per complet per Dominicià. Però fou Adrià qui va plantejar una nova planta què va canviar per complet l’estructura incial de l’edifici.

La nova construcció constava d’una “cella” circular precedida d’una “pro-naos” amb setze columnes què ens donen la benviguda i divideixen aquest espai en tres petites “naos”. Aquestes columnes sostenen un frontó triangular on hi ha la inscripció “ Marc Agripa, fill de Luci, el va fer durant el seu tercer consulat”




Per a la construcció dels fonaments i el tambor es va utilitzar “opus caementicium” (formigó). A la part baixa s’havien d’insertar les capelles per les escultures dels déus i es van utilitzar maons per crear una serie d’arcs de descàrrega. Tot el pes recau sobre vuit pilars de ciment.

L’estructura es va alleugerir amb l’altura per això és va utilitzar “caementa” i a la part superior tuf groc i pedra tosca, materials molt lleugers.

L’ocul central medeix 9 metres i el diàmetre de la cúpula és 43.30 m què és la mateixa que l’altura del’edifici.. La cúpula està decorada amb cinc fileres de “cassetons” concèntrics que es van estretint a mesura que s’aproximen al òcul i fan la funció de nervis per enfortir l’estructura.



El temple estava dedicat a tots els déus romans per lo que la cúpula podria representar l’esfera celest ja que les perfectes mesures fan que es pugui inscriure una una esfera en l’edifici, figura què els romans consideraven perfecta.

Podria dir que m’imaginava que el Panteó era molt més gran, però us enganyaria, ja ni tan sols recordo quina idea previa tenia de l’edifici. Em va impactar la primera visió que vaig tenir in situ: un gran túmul encastat sobre l’asfalt del carrer.

Les enormes columnes corinties de la pro-naos semblaven un bosc per on els rajos del sol intentaven escolar-se per poder accedir a l’interior.

Un cop dins, silenci... un silenci només trencat per algún estornut d’altres “guiris” que com nosaltres alçaven el cap cap l’òcul, l’única obertura que il•lumina el fred i auster interior. Sota aquella bòveda desapareix la sensació de pes i rigidesa de l’exterior, et sens petit i al mateix temps lleuger i notes com una espiritualitat harmònica invadeix fins l’últim racó de la "cella".

Matisse

Vauxelles va anomenar "fauves"(feres) a un grup de pintors que van exposar en el Saló de Tardor de 1905. Les seves pintures es caracteritzaven per l'ús d'un cromatisme agressiu i estrident.

Henri Matisse (1869-1954), fou un dels principals components d'aquest grup.
La seva pintura és senzilla i prefereix les tintes planes i el decorativisme enfront de l'ús de la perspectiva i el modelat